El pas de la tempesta

El desastre del Glòria és evident i es trigarà força temps a recuperar-se de la tragèdia. L’ha patit mig país i l’altra meitat ha estat amatent a les escorrialles. Les pèrdues canten. I quasi pot semblar una frivolitat que, davant l’immens despropòsit del Delta, el Maresme o la Tordera, pugui invocar un desperfecte local, potser fútil, del mar embravit en l’horitzó d’uns ulls que el veuen cada dia.

Visc en un barri mariner, en la façana mediterrània del Barcelonès Nord, prop del sorral que invita al blau. Lloc privilegiat per contemplar com el Glòria feia ballar les palmeres fins a aixecar-les i tornar-les a terra, mentre el teló de fons mostrava onades de quasi vuit metres. La terra, el mar i el cel confosos en un quadre impressionista on es barrejaven els límits dels colors. Les fuetades d’un canvi climàtic que, em temo, tampoc sabrem administrar. Des de fa anys, el pont del Petroli és un element emblemàtic de la façana marítima. És la imatge viva d’una potent arqueologia industrial, referent d’una època quan els grans ginys proclamaven la revolució productora i les sirenes marcaven el pas de les hores. Una andròmina que va estar a punt de desaparèixer i va ser indultada al darrer minut, ara ha esdevingut signe d’identitat. Un mecano fort i a la vegada feble que aquesta vegada no ha pogut fer front a la força de les ones.

El Pont del Petroli es remet al 1879, quan la companyia Suari i Canals va aixecar una refineria de carburant en aquest indret i els vaixells necessitaven un pantalà per descarregar les cisternes. Una factoria que funcionà fins a ser expropiada durant la dictadura de Primo de Rivera i, posteriorment, formà part de les instal·lacions de Campsa. El pont aguantà altres embats de la mar embravida i l’actual és la quarta estructura construïda al mateix lloc, aquest del 1965 i tancat quan Campsa desmantellà la refineria (1990).

Quan es va urbanitzar l’actual façana marítima, a la costa nord del Barcelonès, els dubtes feren considerar el futur d’un munt de ferralla que dibuixava el vell pantalà, un pont que entrava uns 250 metres al mar i acabava en una plataforma de càrrega i descàrrega. Un grup submarinista descobrí que al seu entorn s’havia consolidat un ecosistema submarí que calia preservar, i un veterà ciutadà, Josep Valls, s’entestà en salvar el pont i les seves circumstàncies. Un somni convertit en realitat per l’acció de la voluntat popular. A pocs metres, la joia modernista de la destil·leria dels germans Bosch, productors del referent Anís del Mono, i l’afegit de l’escultura del mico, dissenyat per l’artista Susanna Ruiz, al davant de la qual la majoria de conciutadans tenen una fotografia. Tot, un espai identitari ferit per l’acció del Glòria, un desperfecte que és necessari recuperar.