Terol

De jove em va venir la passió de visitar paisatges secs, deshabitats i desforestats. Havia vist la pel·lícula La caza, l’única bona de Carlos Saura. Havia vist tres i quatre vegades al Publi Deus e o Diabo na terra do sol, del brasiler Glauber Rocha. “Na terra do sol”: ja està dit tot. “Deus e o Diabo”: ja es veu qui havia d’endur-se la part més gran en el duel. Així que vaig tenir un cotxe vaig començar les expedicions. No em calia bellugar-me d’Espanya. És més: no era aconsellable que ho fes: el nord, França, m’oferia humitats que no buscava. Els Monegres em van deixar ben servit, d’entrada i en primera providència. Vaig exultar. Si Carles Santos va compondre Bujaraloz by night jo vaig exclamar Bujaraloz mon amour. Bujaraloz és la capital dels Monegres. No té res. A mi m’agradava no trobar res pels llocs on anava. En viatges successius em van donar satisfaccions les províncies de Sòria, Zamora, Àvila... A Madrigal de las Altas Torres, vila natal d’Isabel la Catòlica, ho vaig entendre tot: Isabel i la història d’Espanya després d’ella. Un nom tan ampul·lós per a tan poc poblat. Com va observar Gaziel, la Castella bufada i de castells a l’aire que per això mateix acaba creant un imperi. Vaig ingerir moltes migas i ternascos. Les millors migas, i uns ocellets molt ben escabetxats, al Palafox del Burgo de Osma (Sòria). Un altre nom d’upa. Hi va néixer Dionisio Ridruejo, un dels fundadors de la Falange i després dissident del règim de Franco. Jordi Amat, que té interès pels personatges de moltes coloracions, l’ha estudiat amb precisió.

I Terol, és clar. En recordo alguns pobles, i vagament, la capital. El Torico al mig de la plaça: això era un monument de visita recomanada? El mudèjar ple de pols. El mudèjar em fa tossir i se’m posa entre les dents. Però endavant. No buscaves això?

La febre del secà rigorós m’ha passat, però només a mitges. Sempre em sobren arbres: als carrers i als paisatges. No em deixen veure la perspectiva, m’oculten les muntanyes. Els Monegres em segueixen emocionant.

He tornat a Terol, però per la banda del Matarranya. És seca i humida a la vegada, va a trossos. Jo diria que conté els paisatges urbans i naturals més bonics de Catalunya. No de la Franja: de Catalunya entera. Terol existeix, com diuen els que defensen la província de l’oblit i la despoblació. I tant si existeix. A Vall-de-roures, capital del Matarranya, hi ha la llibreria de l’Octavio Serret, un home que va descobrir que parlava en català quan li van arribar uns llibres que primer li va semblar que no havia d’entendre. Ara s’ha jubilat però durant uns anys ha propagat la producció impresa catalana en terra poc propícia. Un dia vaig entrar a la llibreria. Hi hauria parlat, però no hi era. Però existia.