Problemes globals

Fa cinquanta o seixanta anys, acabada la Segona Guerra Mundial, els problemes econòmics que tenien els estats eren ben diversos. És amb el creixement econòmic que entrem en un període de globalització: hi ha alguns problemes propis de cada país, però n’hi ha de comuns. Durant la dècada dels anys setanta i vuitanta són nombrosos els llibres que els economistes van escriure sobre el tema. Explicaven, per exemple, que més del 50% de les declaracions de renda personal dels ciutadans dels Estats Units les confeccionaven informàtics indis, a casa seva. Jo vaig comprar uns quants llibres sobre el tema, que ara estant arraconats per obsolets. La globalització en general és bona i mereix una bona qualificació, ja que és bo apropar els pobles, i la globalització ho fa. Però té els seus inconvenients. La humanitat i els seus governs són tan ambiciosos que aprofiten la globalització per treure rendiment dels seus defectes. En especial dos: la desigualtat econòmica a la societat i l’aparició de monopolis camuflats.

La desigualtat econòmica és el resultat d’una negativa distribució de la riquesa. La nova riquesa creada fa els rics més rics, redueix la classe mitjana i augmenta la població sense diners i sense accés a la cultura. La riquesa econòmica està acompanyada de poder polític, cada cop més gran, que pot posar fi a la força dels governs i dels principis democràtics. Qui té més poder? Ana Patricia Botín, presidenta del Santander, o Nadia Calviño, ministra d’Afers Econòmics del govern de Pedro Sánchez?

El món, i els Estats Units al capdavant, va condemnar els monopolis a finals del segle XIX. Ara n’hi torna a haver, però estan camuflats. Els monopolis estan prohibits perquè fixen un preu dels seus productes que els beneficia. La competència, en canvi, elimina els monopolis i abaixa preus. Però la globalització i la recerca de majors beneficis redueixen el nombre d’empreses d’alguns sectors fonamentals, de manera que també aquí hi ha un control de preus. És el cas dels bancs, de les companyies aèries, de les empreses del sector de l’automòbil, de les químiques, entre altres. En aquests sectors abunden les fusions, de manera que es redueix el nombre d’empreses, tot i que, com que es conserven les marques, el comprador i el mercat no se n’adonen. Quan es fusionen dos bancs, oi que es tanquen oficines i es redueix el personal? Aquesta menor competència afecta també els sistemes d’augment de la productivitat i els d’innovació, ja que el que es mira és el compte de resultats i no el procés de producció.

Aquests problemes derivats de la globalització només tenen dues solucions.

La primera és que els estats tinguin una legislació adequada que impedeixi les maldats anunciades, o sigui els monopolis camuflats i els acords de preus entre ells. No serà fàcil mentre hi hagi paradisos fiscals com Luxemburg i el Panamà. O Madrid, com es va dir fa poc en un acte del Cercle d’Economia.

La segona solució és la més difícil, però també és la de cost més baix: és la bona voluntat de la gent, que és un concepte subjectiu i que es pot convertir parcialment en objectiu amb l’aplicació per exemple de la Declaració dels Drets Humans de 1948.

Ja m’adono que els meus articles acaben sempre parlant de la bona voluntat, que no és un concepte econòmic, sinó moral. Però és que els homes –i les dones– no som robots i som lliures de triar.