El rave per les fulles

Mentre mig país discuteix sobre si ens cal o no un negociador a la mesa de diàleg entre governs, i mentre JxCat i ERC (o ERC i JxCat) se les tenen obertament, el major Trapero (i Pere Soler, i Cèsar Puig, i Teresa Laplana) continua assegut al banc dels acusats de l’Audiencia Nacional per un possible delicte de rebel·lió. Ahir va ser el torn (va tornar a ser el torn, perquè ja la vàrem sentir al judici de l’1-O) de la secretària judicial que el 20-S va quedar “atrapada” (en paraules seves) a la seu d’Economia mentre milers de persones es manifestaven (és obvi que pacíficament) al carrer. El relat de la secretària Montserrat del Toro és, i espero haver escollit l’adjectiu apropiat, revelador. “Quan vaig arribar a les vuit del matí, un home gran se’m va acostar per fer-me una foto”, va explicar. I més: “des de l’interior de l’edifici se sentia molt soroll”; “vam haver de passar tot el dia amb uns refrescos i unes xocolatines”; “vaig veure que el passadís per sortir s’havia tancat i vaig pensar que no podríem sortir”; “vaig demanar un helicòpter per poder sortir i em van dir que era impossible”; “al final, vaig poder marxar aprofitant la sortida dels actors del teatre del costat, i vaig anar corrents cap a un cotxe que no estava logotipat”. I més. Però els les estalvio. Perquè ahir va quedar clar (de fet, ja hi havia quedat al judici del Suprem) que sí, que és veritat aquesta senyora aquell dia va passar por. Independentment de si s’hi podia accedir o no (bé que van entrar a dur els entrepans amb tota normalitat, com va quedar clar ahir), la secretària judicial va tenir por. Cert. Però la pregunta és: i que ella passés por (un sentiment tan subjectiu com aquest), això és sinònim de rebel·lió, d’aquesta rebel·lió que ni el Suprem va veure i que ara pretendran convertir en sedició? Agafen el rave per les fulles. No trobo una expressió millor. Com les famoses “caras” i “miradas de odio” que vam sentir dia rere dia quan declaraven els guàrdies civils. Hi eren, o és el que ells percebien? La secretària judicial va passar por. Però va córrer perill de veritat? Les coses són com són, independentment de com un les hagi viscut. Però vaja, això vostès ja ho saben. No sé si els de l’Audiencia Nacional també.