Histerisme col·lectiu

Tota aquesta història que s’ha muntat al voltant del coronavirus és sorprenent. No es tracta de minoritzar l’amenaça global, que hi és, i és evident. Malauradament ja han mort persones i és d’esperar que, com en tota epidèmia, a casa nostra tard o d’hora hi haurà casos. I més en un món cada cop més globalitzat i sense fronteres. Però de la prudència i de la prevenció a l’histerisme i l’esverament hi ha una distància llarga per recórrer. Catalunya és territori segur, i des del punt de vista de la salut pública, no hi ha cap raó per prendre mesures extremes. És constatable que tot el sector de la salut està coordinada i, passat el primer esglai, el nombre de casos cada cop és menor. La qualitat assistencial dels centres catalans i la professionalitat dels seus treballadors no hauria de tenir ombra de dubte.

Tenint en compte aquest escenari, es fa difícil d’entendre la decisió d’empreses com Vodafone, Orange o Amazon de no participar en el Congrés del Mòbil de Barcelona. Són marques que operen aquí, que tenen treballadors autòctons i que saben de primera mà quina és la situació. Altres marques estrangeres podrien arribar a tenir una excusa si és que no situen la Ciutat Comtal en algun punt difós del mapa o que el que en realitat volen és cobrir-se les espatlles. Evitar que si envien algun treballador aquí i per mala sort s’infecta no els denunciï per demanar-los una compensació milionària. Si no es així –o si no és que no tenen res per presentar– no s’entén la fugida d’empreses en el que sempre ha estat venut com el principal congrés de tecnologia del planeta. Si el Mobile no es fa és pel coronavrius. Ha estat per la fugida de les empreses.

La realitat no és com ens la mostren les pel·lícules. Això no serà un Guerra Mundial Z ni 28 dies després o Pandèmia. La por, l’alarmisme i l’histerisme no han aportat mai res que no sigui caos. Ni en aquesta ni en cap d’altra crisi.