Assimilació ideològica

La fiscalia creu que en Jordi Cuixart no pot exercir el seu dret a sortir de la presó per anar a treballar ni per fer voluntariat perquè no admet la seva culpa ni mostra cap penediment. També s’oposa a la concessió d’un permís penitenciari de 72 hores ja que no està ideològicament “rehabilitat” i pateix una distorsió cognitiva resistent al canvi, que ben segur es curarà negant-li tots els seus drets com a reclús. Sembla que a criteri de la fiscalia tenir una ideologia política pròpia diferent a la del règim que defensa, és una mena de disfunció psicològica que cal tractar com una malaltia que necessita teràpia de contenció física en una cel·la. Amb aquesta doble argumentació la fiscalia, recordem de qui depèn la fiscalia, fa una exposició didàctica molt nítida de quin és el marc mental de l’Estat que representa: “o penses com jo o estàs en contra meu”. Així de senzill. Així de binari. Així d’excloent. Ja no es tracta només de penalitzar accions concretes que suposadament lesionen interessos concrets. El llistó ha baixat fins al punt de fer punibles pensaments, idees i sentiments. Es tracta, diguem-ho clar i net, de castigar a la dissidència independentment del que faci, perquè el perillós no és només el que fa, sinó especialment el que pensa. De fet, l’acarnissament en la repressió té l’objectiu que es deixi de pensar. Busquen la censura preventiva per por a represàlies. Un altre exemple clarivident el tenim en el judici al Major Trapero en que el relat de la fiscalia inclou tots els girs argumentals que calguin per fer-lo encaixar en la sentència culpable que es vol a priori. No cal demostrar els fets només cal “afinar-los”, un concepte per cert molt propi de la fiscalia. L’important no són els fets objectiu, sinó la seva suposada intencionalitat. I quan la justícia no valora accions sinó que infereix intencions, l’equitat es dilueix en catecismes diversos, tots interessats.

La llibertat ideològica que va exposar com a argument la jutgessa de vigilància penitenciària és una alenada d’aire fresc en aquesta interpretació fonamentalista del marc jurídic espanyol que ens ofega per ser qui som i per ser com som. No està en joc només la unitat d’Espanya. Està en joc la seva uniformitat, clau de volta del règim de 78. En aquest cas i en el de la resta de presos polítics catalans la justícia espanyola no busca la rehabilitació, simplement vol l’assimilació. Contra la llibertat ideològica del “ho tornarem a fer” de Jordi Cuixart, l’assimilació ideològica dels aparells de l’Estat que porten 80 anys tornant-ho a fer. No sé pas qui deu patir en major mesura la distorsió cognitiva resistent al canvi...