La bretxa

En el tema de la igualtat anem lents, massa lents. Ahir mateix es va saber que la bretxa salarial a Catalunya entre homes i dones, és a dir, la distància del salari mitjà dels primers respecte al de les segones, continua en nivells intolerables i vergonyosos en una societat que es vol justa i avançada. Les dades, que també van amb força retard, entenc que per la perspectiva que escau a certs càlculs estadístics, revelen que el 2017 aquest percentatge es va reduir del 23,4% al 23%. Quatre misèrrimes dècimes en un any. I això amb tot un entramat de mecanismes oficials i també en l’àmbit privat, en principi pensats per avançar en el tema. Potser és l’hora de preguntar-nos si s’està fent prou feina, i si aquesta s’està fent prou bé i si hi ha prou informació i transparència sobre els resultats de les mesures que s’apliquen, que haurien de ser més radicals en ambició i transversalitat, sense descartar la persecució i la penalització de la injustícia. La precarietat, la temporalitat i, sobretot, la parcialitat laboral duen nom de dona, i si no hi ha un esforç encara més gran i s’exigeix més compromís als responsables polítics i empresarials més enllà de la foto i la consigna, l’eliminació de la bretxa podria trigar fins a 40 anys, com explicava ahir el consternat conseller El Homrani. No tenim tant de temps. Ens calen resultats que puguem celebrar perquè una mitjana de més de 6.500 euros anuals de diferència és, senzillament, un insult.