Racisme a la graderia

Ha tornat a passar i ja comença a ser massa habitual. Aquesta vegada, en un partit de futbol a Portugal, un jugador de color ha abandonat el camp fastiguejat pels insults racistes que rebia des de la graderia. Els seus companys d’equip han intentat que continués jugant, però ell s’hi ha negat en rodó. Posteriorment, Moussa Marega ha defensat a través de les xarxes socials la seva actuació i no ha estalviat crítiques a l’àrbitre, que lluny de posicionar-se al seu costat li ha tret una targeta groga pel que ha considerat un comportament antiesportiu. Les agressions verbals a jugadors pel seu color de pell o pel seu gènere han augmentat de forma exponencial en els darrers anys sense que ni els clubs, ni les associacions esportives, ni els organismes internacionals hi hagin posat fre. Part del públic s’ha acostumat a escopir a la gespa les seves frustracions i els seus odis com si també formés part de l’espectacle i això ha generat un ambient enrarit i propens a normalitzar en la societat actituds que s’han de tallar d’arrel. No em serveix la frase típica futbolística d’“allò que passa al camp es queda en el camp”, perquè ni és certa ni està justificada. Bàsicament, perquè allò que passa en el camp és vist per milers, o milions, de persones que acaben interioritzant que insultar i denigrar persones només perquè tenen un trets diferents no és tan greu. I quan un minimitza la gravetat en rebaixa la importància. Quan la transforma en material humorístic, acaba fent-se un lloc en el costat dels abusadors que veuen triomfants com han superat un obstacle més. Si som prou bons per suspendre un partit perquè a algú li han cridat “nazi”, apliquem el mateix tracte quan a algú li criden “negre” o li recorden despectivament la seva mare. Algun entès va argüir que aquest ambient d’excés en el futbol formava part de la seva idiosincràsia, que no anava més enllà i que no hi havia res a fer. Doncs rotundament no, perquè el futbol no ha de ser així.