Educació com a dret social

Arran de la polèmica sobre el pin parental que forces d’ultradreta volen imposar sobre les administracions educatives en determinats territoris on tenen influència, ha sorgit el debat sobre quines fronteres, en l’àmbit educatiu, corresponen als projectes educatius dels centres escolars i quines altres serien pròpies del marc familiar.

Cal dir que actualment les influències educatives que reben els infants i joves provenen de múltiples sectors i amb infinitat de canals. Voler delimitar espais d’influència educativa en exclusiva resulta, més enllà dels aspectes ètics o legalistes, del tot ridícul. Per més que uns pares pretenguin, per exemple, preservar els seus fills de la influència educativa, o simplement informativa, en àmbits com la pluralitat de creences religioses, les modalitats d’orientació sexual i, per tant, d’educació sexual i de gènere, etc., els seus fills rebran múltiples inputs sobre aquests temes més enllà dels cercles familiars i escolars, sobretot, a partir de la informació que circula per les xarxes que ha esdevingut la principal font informativa del jovent.

És el conjunt de la societat qui ha de fer-se corresponsable de la funció educativa dels seus ciutadans. En democràcia, les administracions educatives tenen cura de l’ordenació del sistema educatiu donant compliment a l’encàrrec social que els encomana facilitar l’accés a una cultura bàsica al conjunt dels infants i joves. I són els centres escolars qui acaben desplegant les normatives generals i les contextualitzen en forma de projectes educatius propis i singulars. Les famílies, en el moment que matriculen un fill en un centre, assumeixen aquest projecte educatiu i es corresponsabilitzen del seu desenvolupament sobre la base d’un pacte de confiança mútua.

Voler trencar aquest compromís apel·lant a les creences de cadascú, per més legítimes que siguin, no és raonable des del punt de vista cívic i social. Si l’escola informa, mostra i argumenta des de la diversitat i la pluralitat i no ho fa, en cap cas, imposant les opcions que cada alumne haurà d’assumir dins el seu propi projecte de vida, la influència de les famílies a ben segur tindrà el seu propi terreny de joc en la construcció d’aquest projecte. Però si respectem l’autonomia de cada persona per decidir sobre el model de vida que vol assumir, no l’estarem ajudant si el separem dels seus companys d’aprenentatge per tal d’evitar-li l’exposició a elements educatius que nosaltres, per creences religioses i axiològiques, li volem ocultar. Escoltar les raons dels altres, els models socials, personals, afectius dels altres, conèixer la pluralitat d’opcions i de creences, tot això en cap cas pot ser motiu d’exclusió escolar sinó que, al contrari, actua com a vacuna a una possible exclusió social.