Una de freda i una de calenta

El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, feia, dimarts, un sorollós cop de porta al desplegament de l'Estat autonòmic. Els estatuts d'autonomia aprovats en les dues darreres legislatures són el màxim autogovern al qual poden aspirar els territoris, sosté. I ho diu enmig de l'ofensiva per evitar que el Tribunal Constitucional retalli la carta catalana, quan aquesta encara no està ni de bon tros desplegada i amb temes importants pendents, com ara el futur consorci de l'aeroport del Prat. Prou reivindicació, ara a cooperar en els afers estatals!, etzibava a les comunitats. Aquest és el missatge d'un president estatal amb l'aigua al coll per la situació econòmica i la seva poca habilitat per gestionar-la. Amb rectificacions, dia sí dia també, de les decisions preses. Que si no es preveu apujar els impostos a les rendes més altes, que si ara sí que es preveu... Que si es talla als ajuntaments l'aixeta dels crèdits, que si ara ho allarguem fins a primers del 2011... La sensació és la d'un vaixell sense rumb. I malgrat que vulgui redreçar-lo per situar la sortida a l'actual situació econòmica en l'horitzó, el que algú hauria de fer veure a Rodríguez Zapatero és que no pot dir quan ha culminat o no l'autogovern, que no ho decideix ell, per més que sigui el president espanyol. Rodríguez Zapatero capitaneja el govern estatal, per quatre anys; el límit de l'autogovern dels catalans, afortunadament, està en mans dels catalans.

El president de la Generalitat i el del Parlament ja s'han afanyat a replicar a un discurs que s'acosta perillosament a un PP que assetja el PSOE en les enquestes. Els populars eren els que deien que no era l'hora d'abordar el nou finançament perquè hi havia crisi, són els que qüestionen la traducció del català en el Senat pels diners que costa... És el PP el que utilitza l'excusa del dispendi com a argument per frenar les aspiracions catalanes. Ara, s'hi agafa Rodríguez Zapatero. De fet, la relació del president espanyol amb l'autogovern de Catalunya ha estat com a mínim oscil·lant, des d'aquell «donaré suport a l'Estatut que surti del Parlament», passant pel posterior «sí» un cop se li va passar el ribot o rentar-se'n les mans un cop era al Tribunal Constitucional... Ara semblava que havia fet un gir, impulsant la renovació dels magistrats del TC amb el mandat caducat, que inicialment havia rebutjat. Però és una de freda i una de calenta. I aquesta és gèlida.