Presidents al BBVA

Als bancs espanyols, hi passen les coses més sorprenents, tot i que es deuen considerar normals si tenim en compte que vivim una democràcia que s’ha quedat a mig camí.

El País Basc tenia dos grans bancs: el de Bilbao i el Vizcaya. Els socis que manaven formaven part de la gran burgesia basca, que viu a Neguri, el barri de Bilbao que és el Pedralbes dels barcelonins. Aquestes famílies tenien sovint estrets lligams familiars, però els dos bancs es feien la competència. No eren nacionalistes, per descomptat, i totes tenien un pis al Barrio de Salamanca, a Madrid. Els dos bancs bascos es van fusionar –això és una altra història– i van absorbir Argentaria, l’antic Banco Exterior de España, presidit per Francisco González, bon amic de José María Aznar. Els banquers bascos més aviat congeniaven amb Felipe González, tot i que no tenien res de socialistes. Quan va manar el PP, José María Aznar va imposar el seu amic González al capdavant del BBVA, les inicials dels tres bancs fusionats.

Llavors, el qui havia estat president del Bilbao va explicar a Francisco González –“estamos entre amigos”– que el banc havia creat uns fons amb una xifra “arregladeta” a nom de cadascun dels consellers i que ell comptés amb el compte i els diners corresponents. Els tenien a l’illa de Jersey, un paradís fiscal britànic al canal de la Mànega, com Andorra aleshores.

Aquells comptes cobrien dos fets amb conseqüències penals: la falsedat en document mercantil per beneficis no declarats i frau a Hisenda per evasió de capital. González va escoltar atentament el president del Bilbao, li va donar un cop amical a l’espatlla i va agafar el primer tren cap a Madrid, on va explicar amb pèls i senyals la malifeta basca a les autoritats competents. Els consellers bascos es van veure obligats a deixar el consell i a pagar una multa “arregladeta”, però no es va iniciar cap procés penal contra ells, tot i que els fets eren claríssims.

Francisco González és tan basc com el qui escriu aquestes línies. Durant més de vint anys ha fet i desfet al BBVA, com un dels grans banquers d’Espanya. Però ara s’ha trobat embolicat en un afer judicial, en un moment en el qual no manen els del PP, sinó els socialistes. L’afer és tèrbol. Es va originar amb el conegut excomissari Villarejo, encarregat d’espiar una sèrie de personatges que no li eren simpàtics a Francisco González. González ha de respondre com a investigat –imputat– pels delictes de suborn i revelació de secrets de forma continuada. Hi ha qui es pregunta si els seus vells amics consellers bascos poden tenir alguna relació amb la denúncia i si hi ha indicis de venjança. En tot cas, González es juga una pena de presó al voltant –més o menys– de sis anys. En tot cas, la figura i el prestigi de Francisco González han quedat a temperatures àrtiques, de les d’abans del canvi climàtic.

La història bancària de la dictadura franquista i de la democràcia és plena d’històries com aquesta. No oblidem que els crèdits a la siderúrgia basca, concedits a les empreses de propietat dels bascos de Neguri, i que eren pura pèrdua, van rebre graciosament l’aval de l’INI, que va convertir els crèdits fallits en crèdits de pedra picada. I, en canvi, alguns bancs i banquers catalans van ser severament castigats, en aplicació de la llei estricta i extremada. Cap d’aquests últims tenia un pis al Barrio de Salamanca.