Un retorn al passat

El passat 23 de febrer, a tres quarts de set i dos minuts de la tarda, el president del PP al País Basc, Alfonso Alonso, va anunciar: “El president del meu partit (Pablo Casado) m’acaba de comunicar que no seré candidat a les eleccions basques.” Dues hores després, concretament a les nou menys un minut de la nit, el seu antecessor en el càrrec, Carlos Iturgaiz, anunciava el retorn a la política activa “il·lusionat amb la proposta de Pablo Casado com a candidat a lehendakari per la coalició PP-Cs”. I alguns segons després, la portaveu del PP al Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo, donava la benedicció papal a aquest retorn i anunciava: ”Carlos Iturgaiz és una de les persones per les quals, fa 14 anys, em vaig afiliar al Partit Popular”. I qualificava el candidat com “un exemple de coratge, conviccions democràtiques i capacitat de desafiament davant el nacionalisme”. D’aquesta forma tan moderna, a través de les xarxes socials; i tan democràtica, des de la seu central de Gènova i sense cap intervenció del territori (més o menys com van fer a les darreres eleccions espanyoles amb Catalunya), es va produir el relleu en el lideratge del PP basc. No sabem si aquell episodi era una forma encoberta de celebrar la diada del 23-F, però la qüestió és que Álvarez de Toledo va voler vendre aquell relleu com l’inici d’una operació de “reagrupament” de les forces conservadores. De fet, cal reconèixer que el Partit Popular ha aconseguit, al País Basc, fer realitat aquell projecte frustrat d’España Suma, destinat a intentar reagrupar els votants fugits a VOX i Ciutadans; però això ha estat possible molt més per l’agonia d’un dels seus adversaris que no pas per mèrits propis. En realitat, doncs, allò que simbolitza el seu flamant candidat, recuperat del bagul dels records, com la mateixa Cayetana, és un retorn al Partit Popular més retrògrad, a aquell partit permanentment ancorat en els anys de la lluita contra ETA i contra els infidels nacionalistes. Un retorn, en definitiva, al passat.