La dreta

Un dels nombrosos fracassos exportadors de Catalunya respecte d’Espanya ha estat l’intent d’estendre una dreta moderna, europea i civilitzada fora de les nostres fronteres. Ho va intentar Miquel Roca als anys vuitanta amb l’“operació reformista”, ho va intentar Pujol pactant al Majèstic amb José María Aznar i sempre ho va intentar Josep Antoni Duran i Lleida, que havia de ser ministre però no va passar de la categoria d’influencer tolerat pel món cortesà i empresarial madrileny. Però la dreta espanyola s’ha mantingut sempre immune a aquests intents colonitzadors de la dreta catalana. Només Ciutadans, un invent tan català com el lerrouxisme, nascut amb l’objectiu de combatre el catalanisme estatutari i la normalització de la llengua catalana, va poder entrar per la porta gran del tertulianisme espanyol i assolir la tercera posició al Congrés de Madrid. Però la cosa tenia truc: la dreta espanyola necessitava llavors renovar sigles i cares sense canviar el seu discurs autoritari i nacionalista, i el partit d’Albert Rivera li oferia justament això. Segurament era una pretensió massa idealista. El peix petit no sol menjar-se el gran. Més aviat passa el contrari. També l’esquerra catalana ha intentat, i intenta, influir en els seus equivalents espanyols però, quan el PSC ha tingut problemes amb el PSOE, qui ha acabat acotant el cap sempre ha estat el mateix. Desitgem millor sort a ERC en el seu viatge cap a l’Ítaca del diàleg amb el socialisme espanyol. Però en el cas de la dreta cal afegir-hi, a més, la gran distància en termes ideològics i de valors democràtics que hi ha entre l’una i l’altra. Una de les primeres i més repetides excuses del món dels comuns per apartar-se del procés cap a l’autodeterminació va ser considerar que no volien fer un viatge de bracet de “la dreta”. La realitat, però, és que aquella dreta va aprovar entre el 2015 i el 2017 lleis socials i fiscals que quedaven a l’esquerra d’allò fet pels governs de les esquerres oficials, es va obrir a l’arribada de refugiats mentre altres presidents presumptament d’esquerres tancaven ports, i manté una posició de ruptura democràtica que ha portat els seus dirigents a exili i presó. Ja voldrien una dreta així a Espanya. Però no la volen.