Una nosa arran de mar

El Port de Barcelona va decidir ahir que ja n’hi ha prou. Que l’Imax desapareixerà de la façana marítima de la Ciutat Comtal. Fill de la Barcelona postolímpica, el cinema es va inaugurar el febrer de l’any 1995. Era el primer Imax integral del món, en un edifici on es combinaven dues pantalles gegants i tres sistemes de projecció diferents. Tenia una capacitat d’entre 400 i 440 butaques i les sales estaven dissenyades en forma d’amfiteatre amb un angle de 45 graus per facilitar la visualització. El que era tecnologia puntera ràpidament va tenir acceptació per part del públic, àvid de noves experiències tecnològiques en un moment en què la indústria tot just començava a florir. En aquell moment, probablement va ser un encert. Un edifici punta que combinava amb l’Aquàrium, el Maremàgnum, els cinemes del complex i tot de restaurants i que permetia que Barcelona tornés a mirar al mar. Però tota bombolla tendeix a desinflar-se, i el que va néixer com un avenç en la qualitat del so i de la projecció ràpidament va quedar desfasat. Si a això se li suma una crisi econòmica tremenda, el futur dels cinemes estava sentenciat, com va passar el 2014, quan va tancar portes.

Han hagut de passar sis anys des de llavors perquè es decideixin a fer-hi alguna cosa. Mentrestant, l’edifici ha estat ocupat, s’ha degradat i ha donat una imatge com a mínim poc atraient per a veïns i visitants. Només s’ha decidit que anirà a terra, però del futur ús del terreny no se n’ha dit res. En altres paraules: durant un temps indefinit al complex del Maremàgnum hi haurà un descampat. Cert és que l’edifici era una nosa arran de mar. Però tenint en compte que els cinemes tradicionals del Maremàgnum també han abaixat la persiana, potser caldria fer un replantejament de la façana marítima de la ciutat, més enllà del que va plantejar la Barcelona ja llunyana de Pasqual Maragall.