El difícil camí del ‘Brexit’

Fa uns mesos semblava que l’objectiu del Brexit era arribar a una sortida ordenada del Regne Unit (RU), perquè qualsevol altra situació hauria generat molt enrenou econòmic i social. Doncs ja s’ha produït, el 31 de gener, amb l’acceptació de l’acord per part del RU i de la UE i la veritat és que, tal com estava previst, no ha passat res significatiu, bàsicament perquè en el mateix acord de sortida s’estableix que s’obre un període de negociació fins al 31 de desembre, durant el qual pràcticament tot segueix igual. Així que ara ja tenim moltes més certeses que fa uns mesos. Sabem que el RU ja no és un estat membre de la UE i sabem també que tenim deu mesos, termini ampliable a un o dos anys més, per aconseguir un acord de relacions, i que aquest acord ha de complir uns estàndards democràtics similars als que la UE té amb altres estats.

Podríem pensar que estem millor que fa uns mesos, perquè ja s’ha fet un pas més, però la realitat és que ara tornen a aparèixer incerteses, perquè s’hauran d’acordar aspectes que ara per ara incomoden i preocupen empreses i ciutadans, i que no és clar que tinguin una solució consensuada entre el RU i la UE, i això comença a obrir l’ombra d’un no acord, fet que seria una molt mala notícia. De fet, les posicions que està marcant el premier britànic, Boris Johnson, no inviten a l’optimisme, perquè ja fa dies va manifestar que la voluntat del govern britànic és decidir sobre la immigració, establint uns requisits de coneixement de la llengua anglesa i de formació, per poder accedir al mercat laboral britànic. Això afecta una de les quatre llibertats en què es basa el mercat interior europeu, que són la mobilitat de persones, empreses, capitals i mercaderies, imprescindible per a la UE. I fa pocs dies el Johnson ha vingut a dir que si no s’accepten les seves condicions, ell tirarà endavant el Brexit sense acord. Paraules que debiliten la necessària confiança i concòrdia que ha de precedir una negociació. Així, aspectes en les relacions entre el RU i els altres estats membres de la UE que eren clars i estables, ara, depenent de quin sigui l’acord final, poden quedar alterats amb possibles costos d’aranzels i tràmits duaners, forçar les empreses a revisar les cadenes de subministrament, avaluar les finances davant possibles increments de costos o de vaivens de la lliura, preveure el risc de retardar les entregues, revisió dels contractes o els canvis regulatoris que es poden produir.

De fet, un no acord generaria que les relacions s’establissin en el marc de l’OMC, que determina aranzels significatius i que obligaria els afectats a tenir en compte tots els aspectes detallats. Esperem que a l’hora de la veritat els negociadors siguin conscients del que ens hi juguem i arribin a un acord raonable, fet que seria la millor notícia per a les empreses i ciutadans britànics i europeus.