Els virus que maten

Hi ha molta por i paranoia amb el coronavirus, i no seré jo la persona indicada per saber quin serà el nostre esdevenir. Però el cert és que estic una mica empiocada i em fa vergonya estossegar (al colze, per descomptat) o mocar-me en públic. Em miren malament, i no els amago part de raó. Preocupats per un virus que té una mortalitat relativa, ni tan sols ens indignen altres “virus” certament més mortals, com el de la violència masclista (ahir, una altra dona morta pel seu exmarit a Còrdova; aquest cap de setmana, una noia violada a l’interior d’un vehicle a Barcelona...). Els anticossos per a aquests virus, però, han de venir de casa i de l’escola. De l’educació que reben i els valors que transmetem als infants. Algú, a Twitter, explicava aquests dies que a una nena de primer curs de l’ESO, el seu xicot l’havia obligada a esborrar del telèfon tots els contactes masculins. I la nena ho explicava al xat de l’escola sense qüestionar-se a què l’estaven obligant. Una mare amb nens de l’edat dels meus m’explicava la setmana passada un fet semblant: que nens de quart de primària prohibien a altres nens de parlar amb les seves “xicotes”, ni que fos al pati de l’escola. No veig ningú tan preocupat per aquesta xacra que mata més que un virus mutat. Feixisme, violència masclista, pobresa infantil, deshumanització d’una societat cada cop més egoista que rebutja el migrant... Aquests són els virus que fan més mal.