ODS en les societats líquides

L’altre dia, una amiga faceciosa em va preguntar: “I quins són els teus ODS?”. Vaig respondre serenament: són el 4, el 8 i el 16. El desconcert va ser seu, aleshores. Perquè no es pensin que estaré tot l’article dient coses críptiques, m’agradaria només aclarir dos punts. D’una banda, que en aquest nostre món tan ple d’injustícies i egoismes, encara hi ha persones que pensen “en gran”. Potser no tots són filòsofs, però de ben segur no estem pas envoltats de pusil·lànimes o incívics: força gent cerca com cooperar per a construir un món millor. Una de les iniciatives més in, des de fa ja un temps, és la dels “objectius de desenvolupament sostenible” (ODS).

Nacions Unides va aprovar la tardor del 2015 l’Agenda 2030, una proposta integral i multidimensional –creixement econòmic, inclusió social i protecció ambiental–, que aborda reptes globals, des de la lluita contra la pobresa o el canvi climàtic fins a l’educació, la salut, la igualtat de gènere, la pau o les ciutats sostenibles. Són 17 ODS i 169 metes: només ens queden deu anyets per a assolir-los. S’estimulen accions en cinc esferes d’importància vital, “les cinc P’: persones, pau, planeta, aliances (Partnership, en anglès) i prosperitat. Aquest ODS substitueixen els objectius de desenvolupament del mil·lenni (ODM), pla vigent fins al 2015.

Molts acceptem el concepte del postmodern Bauman (1925-2017): habitem en “societats líquides”, uns entorns que han passat de tenir fonaments estructurals estables i sòlids a ser entitats volubles, hiperflexibles i incertes. Poques coses perduren prou temps per a consolidar-se i establir una escala de valors que ens sigui un referent. És com el panta rei d’Heràclit, en la seva pitjor versió. Certament, es percep certa desesperació: cerquem productes nous, paraules originals, idees impactants, que duren només uns minuts i poc després s’esvaeixen. Queden debilitats valors com l’esforç, la perseverança o el treball, que havien caracteritzat societats sòlides i fiables, gens anquilosades, per cert. ¿Quin futur té proposar-se ODS en un món tan voluble? L’egoisme i la fragilitat, ¿no els fan por?, ¿qui serà lleial als compromisos?

I aquí apareix el segon aspecte que volia compartir: els nostres joves. El grup de docents que promovem des de fa anys la Jornada acadèmica del Dia d’Europa, al voltant del 9 de maig, l’hem enfocat enguany així: “Cap al dia de demà: per una Europa sostenible” (filoara.cat/de20). Dos-cents batxillers hi treballen: presentacions en anglès o francès sobre els ODS, comunicacions agosarades entre la utopia i l’esperança, fòrums de debat en equips intercentres, expressió artística. Sincerament, ens fa il·lusió: ¿com passar de les paraules i els logotips, simple propaganda, als fets? ¿On neixen el convenciment personal i la fiabilitat? Per cert, per si hi estaven intrigats, els meus ODS, esmentats al principi són: el (4) educació de qualitat, el (8) ocupació digna, i el (16) pau i justícia. N’hi ha d’altres: erradicar la pobresa; aigua neta i sanejament; acció climàtica, vida submarina; etc. Cadascú pot establir les seves prioritats perquè és clar que, entre tots, sí que ens en sortirem.