La CUP és al Congrés

Però quina estafa de titular! Cert: gràcies als 244.000 vots del 10 de novembre, la CUP té dos escons al Congrés i Mireia Vehí i Albert Botran en són diputats. I on és la notícia? Doncs que s’acosten els cent dies de la legislatura i els Ingovernables no han estat expulsats ni cridats a l’ordre. És més: Vehí intervé al ple i a les comissions. El que passa és que el dia del debut la mateixa Vehí que ara honora l’ofici de diputada amb seriositat i rigor va anunciar que amb la CUP al Congrés es començarien a descobrir una infinitat de secrets mai explicats pels anteriors inquilins, i fins ara tot és al mateix lloc, inclosos els lleons Daoiz i Velarde. El Congrés és un lloc propici per a l’adamisme i això val per a diputats i periodistes, que sovint viuen la condició de nouvinguts amb l’afany íntim que seran ells els que descobriran com es van esculpir els lleons. El problema per a la CUP és que fer el paper de gamberro és molt car en una cambra que ha vist Alfred Bosch desplegant una estelada o Gabriel Rufián sent expulsat i enarborant una impressora o unes manilles. En canvi, Albert Botran ha regalat un dels moments més elegants que es recorden al Congrés. En rebre en una comissió el vicepresident Pablo Iglesias el 13 de febrer, Botran li va dir: “Ahir vostè va penjar un vídeo a les xarxes socials amb Teresa Rodríguez, d’Andalusia, anunciant que no seguiran junts. Deixi’m dir-li que ens va semblar un gest molt madur. A vegades les diferències que hi ha a l’esquerra porten a escissions sagnants, doloroses, de les quals es triga dècades a recuperar-se’n. Ens va semblar un gest molt bonic. No sé a qui responsabilitzar-ne, si a vostè o a la contrapart, però en tot cas són fets que fan que la política sigui una mica millor. He gastat gairebé un minut, però volia dir això.” Un minut de Botran enaltia l’elegància com mai en un lloc on massa sovint l’educació és trepitjada. Entre Ingovernables i el lema Institucionals, contundents i elegants a Madrid, tot equip de campanya elegiria el primer lema. El que s’assembla més a la realitat, però, és el segon.