Els eficaços

Tants eficaços i tanta eficàcia fan feredat. Començo aquest article el mateix dia que he sabut que el coronavirus ha arribat a Andorra. No havia d’arribar tampoc a Catalunya. Segur que encara ho recorden. Va ser precisament perquè no hi arribés que van acabar suspenent el Mobile, passat un degoteig cada dia més espès d’empreses que deien que no vindrien. Després, un cop cancel·lat el Mobile, tots els que ocupen un càrrec a la política, a la sanitat o en els escenaris de quasi tots els mitjans de comunicació van afanyar-se a explicar-nos que, si el Mobile s’ajornava, era per evitar justament que arribés el coronavirus. No s’han amoïnat, en canvi, a comentar que el primer cas de coronavirus a Catalunya es va detectar justament el dia abans que estava previst que comencés el Mobile, un dels grans esdeveniments del futur que viurem, tal com ens han anat repetint en aquests últims anys. En fi, que potser aquest futur arribarà, però que ara sabem que arribarà en un món no tan segur com, dia sí, any també, ens han anat volent fer creure tots aquells eficaços que ens informen, que ens eduquen i que sobretot ens governen. Som allà on hem estat sempre doncs: sols amb el nostre destí. Que després, parodiant una frase de Thomas Bernhard, tot això del coronavirus ens hagi servit per redescobrir que en aquest món hi ha dues classes de persones: els eficaços i les seves víctimes, només ens pot fer més tolerants, més escèptics, més irònics i, jo diria, més humans. Volia escriure que la gran majoria de nosaltres pertanyem a la categoria de les víctimes. Però no ho escric. També són víctimes tots aquells eficaços que des del govern, des de la sanitat o des de qualsevol càtedra pública, sigui una classe, una tertúlia o un mitjà comunicació, ens protegeixen, ens alliçonen i ens adoctrinen.