364 dies invisibles

Amb el Dia de la Dona em passa una mica com amb el Dia dels Museus, que hi veig un folklorisme de postal. L’any té 365 dies i la realitat, la pura i dura realitat de les dones, s’imposa 364 dies orfes de carnavals mediàtics i de paternalisme de pandereta. El que es vol fer tan visible durant la festa major del 8 de març és invisible durant tot l’any a les cases, a les feines, a les discoteques, a les universitats, als partits polítics i als mitjans de comunicació. Las invisibles és justament el títol del llibre del periodista Peio H. Riaño que acaba de publicar la petita editorial Capitán Swing. M’agrada el títol però m’agrada més i tot el subtítol: ¿Por qué el Museo del Prado ignora a las mujeres? Aquest assaig, que val per a qualsevol museu, és una veritable arma de destrucció massiva dels discursos que edulcoren la lluita de les dones i, específicament, la situació de la dona en l’art, denigrada en tots els sentits. Com a creadora (absent), com a tema de les obres (muses, un eufemisme de víctimes d’una violència repugnant), com a visitant (obligada a empassar-se relats masclistes) i, l’estadi últim que exerceix de tampó perfecte, com a veu de poder a les institucions museístiques (a sant de què ells renunciaran als seus privilegis?). Spoiler: després del Dia de la Dona tot continuarà igual, però els que haguem llegit aquest llibre tindrem més clar com de diferents podrien ser les coses si hi hagués una voluntat real per canviar-les. Que no hi és.