40 anys sense llei electoral

El dia 20 d’aquest març farà quaranta anys de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de la guerra civil. Hi ha hagut sis presidents: Pujol, Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont i Torra. Expliquen que Josep Tarradellas, la nit abans de les eleccions va dir: “A Catalunya hi ha dos homes que no dormen. Un per si li toca governar i l’altre per si no pot fer-ho.” El primer era Joan Raventós (PSC) i el segon era Jordi Pujol (CDC). Sobre el Molt Honorable President Tarradellas mai va quedar clar si no va voler presentar-se o les forces catalanes ho van evitar.

En aquest mes de març hi haurà actes de tot tipus que vindran seguits a l’abril pel quarantè aniversari de l’obertura del Parlament de Catalunya en època democràtica. Seran actes en què els equips de protocol hauran de filar prim per no ferir les sensibilitats de ningú. Han estat quaranta anys convulsos amb el procés sobiranista obert i en danys que han marcat el tarannà polític, amb Jordi Pujol qüestionat i pendent de judici. Causes obertes relacionades amb el 3%, a banda de l’afer jutjat del Palau de la Música que va ser sentenciat. Una història de tots colors en què ha quedat desmentit que a Catalunya existís en alguna època l’oasi català. El temps demostra que més aviat, i de sempre, les processons polítiques a Catalunya han anat per dins.

En quaranta anys la balança és més positiva que no pas negativa, tot i que és difícil entendre com ara que les forces polítiques catalanes no hagin estat capaces de posar-se d’acord per tirar endavant una llei electoral, sent l’únic lloc d’Europa que no en disposa. Ens hauríem estalviat com ara molts maldecaps polítics col·lectius amb mandats màxims de vuit anys, o que per ser president no calgués ser diputat,o respectar les paritats i d’altres. Els partits, des de sempre, han estat dividits pel sistema de recompte. Actualment els diputats s’escullen per un sistema que beneficia les zones menys habitades en detriment de l’àrea de Barcelona, i la resta és més representada, si tenim en compte que Barcelona té 5,5 dels 7,5 milions d’habitants de Catalunya, i d’altres temes, que cap d’ells és menor. Han passat quaranta anys i Catalunya hauria pogut fer una regulació pròpia, i per no posar-se d’acord no haver preferit seguir la norma que regeix les eleccions a tot Espanya...