Tribuna
La solució samsònica
La realitat és un objecte en essència contradictori. Dit des d’un altre punt de vista: pretendre fer de l’existència un ens ordenat, coherent i lògic és condemnar-se a la desesperació i a la neurosi. Cansada, desenganyada i escèptica, la ciutadania assisteix a un espectacle com a mínim curiós ofert per la casta política. Qualsevol que no sigui completament idiota sap que la “taula de diàleg” que s’han tret de la màniga els més conspicus dels nostres pròcers no té com a finalitat real cap dels objectius marcats en una banda ni en l’altra. No en sortirà el reconeixement del dret a l’autodeterminació i un referèndum acordat tal com es vol a l’Est, ni per l’Oest la resolució del conflicte dins del marc constitucional, la pacificació feliç de Catalunya i el retorn d’una pax catalana reordenada en format de submís ramat autonomista.
Davant d’aquesta incontrovertible realitat, els interpretadors diversos no poden fer altra cosa que blasmar-la sense misericòrdia, tirant cadascú l’aigua al seu molí, com no pot ser d’altra manera. Els espanyols són uns mentiders i estafadors per uns, uns traïdors i uns venuts pels altres, i els catalans són uns miserables venuts sense escrúpols, capaços del que sigui per continuar remenant les cireres –encara que siguin quatre cireres de merda– i cobrant un sou de diputats o consellers.
Soc dels qui creuen que aquest relat, amb tots els matisos que es vulguin, és força real. Però s’hi ha afegit un factor nou, o no pas nou del tot, perquè sempre hi ha estat, però mai com ara tan evident i cridaner. El cas em recorda un passatge molt bonic dels Mabinogion, on dos reis juguen als escacs mentre els respectius exèrcits combaten en la batalla. Els arriben notícies de la peripècia bèl·lica amb l’avantatge decantada d’una banda o de l’altra; els reis no en fan cas, però curiosament els avenços i retrocessos coincideixen amb les vicissituds en el tauler de joc. Al vespre, un dels reis rep escac i mat; apareix un missatger ensangonat i li diu: “El teu exèrcit ha estat derrotat i fuig. Has perdut el regne.”
A la taula de diàleg no se sap què hi passa, però entretant la judicatura franquista, la Junta Electoral Central i el Tribunal de Cuentas continuen la massacre de dirigents independentistes amb la mateixa mala llet, impunitat i eficàcia que els temps posteriors a l’octubre de 2017, i els independentistes “fidels” al mandat de l’1 d’octubre es mantenen en la teòrica intransigència i promesa d’una gloriosa expectativa, sense que una cosa ni l’altra semblin remoure ni fer trontollar la flamant “taula de diàleg”.
Els qui encara creuen en els Tres Reis de l’Orient podrien ser víctimes de la paradoxa: quan denuncies els qui van contra la unitat, pots ser fàcilment percebut com un que també fomenta la desunió; és un dels drames tradicionals dels moviments revolucionaris. Corroborarien que no hi ha dicotomia radicalitat/pragmatisme, sinó es vol/ no es vol, i que aquí calia haver pactat i després, no abans, anar a Madrid amb una posició unitària, i alguna possibilitat més de treure’n res útil.
Un té la impressió que tot això ja està superat, i ja no és una sospita raonada, sinó el ressort que no t’has de deixar prendre més el pèl la idea que espanyols i catalans han pactat amb els respectius sectors diversos per mantenir tots els fronts oberts, i jugar amb la incidència possible en qualsevol de les dues direccions: del tauler d’escacs al camp de batalla, i del camp de batalla al tauler d’escacs.
Es va a alguna banda, o tan sols a l’enquistament i la putrefacció prèvia a la mòmia i al fòssil? Tal com està plantejat el cas, i davant de la posició dels espanyols, la independència de Catalunya només pot venir per una mecànica revolucionària, d’enfrontament directe i radical amb l’statu quo. Es pot arribar a entendre la “taula de diàleg” com una càrrega de raons per esgrimir davant tercers –Europa? Els tribunals internacionals?– la imprescindible necessitat d’un camí radical, tot i que la posició actual d’ERC no apunta en aquesta direcció. Qualsevol camí de pacte –sembla mentida que no es vulgui entendre– no té altra sortida que la consolidació d’una autonomia retallada i disminuïda, amb menys competències que en temps dels tripartits. Quan ja hi havia l’Artur Mas, una de les esques del procés va ser l’escandalosa disminució de competències: impagaments de pressupostos, irrealització de plans aprovats i programats, dèficit d’inversió en infraestructures. S’ha avançat, des d’aleshores? Firmaria ara mateix que no s’hagi retrocedit.