Full de ruta
Si m’ho permeteu
Va passar en una cafeteria del centre de Lleida, prop de la Paeria. Un home m’observava des de la taula del costat i, finalment, va aixecar-se i va avançar cap a mi. “Si m’ho permeteu”, va dir. I abans que jo pogués respondre, va treure la cullereta que jo tenia dins del cafè i la va posar al platet. “Aquesta és la manera correcta de prendre el cafè”, em va informar. Li vaig donar les gràcies, i ell, somrient amb modèstia, va dir-me que a disposar, i va tornar al seu lloc.
L’endemà, a la mateixa cafeteria, vaig demanar-me un altre cafè i vaig mirar a banda i banda. Ell no hi era. Vaig somriure mentre recordava l’anècdota del dia abans, i fins i tot vaig treure la cullereta i la vaig deixar al platet. Però, després d’uns quants glops, què caram!, a mi m’agrada remoure el cafè de tant en tant i, si no hi penso, la cullereta es queda a dins. Vaig sentir una veu darrere meu. “Si m’ho permeteu...” Una dona de la taula del costat s’havia aixecat, va agafar la cullereta de la meva tassa i la va deixar sobre el platet. “Gràcies, però no calia”, vaig protestar. “Sí que calia: si no prenem el cafè com toca, aviat això serà una taverna.”
Allò em va posar de mal humor. Però jo no volia ser el culpable de la desaparició d’un ritual tan bonic com el del cafè. L’endemà hi vaig tornar i, després de mirar amb inquietud les taules que m’envoltaven, vaig treure la cullereta de la tassa i vaig prendre amb molt de compte el cafè tal com s’ha de fer. Però era incòmode. Artificial. I em sentia observat. Jutjat. Insegur. No vaig gaudir en absolut del cafè. Finalment, el vaig enllestir ràpid, vaig deixar un parell de monedes sobre la taula i, en un rampell de rebel·lia, vaig deixar la cullera dins la tassa.
Porto un mes sense tastar el cafè. I observo que molts altres han fet com jo. Tan bo que era, el cafè... N’he trobat un substitut prou estimulant: el sexe. Però aquesta nit m’ha succeït un fet pertorbador. Mentre era en plena feina amb la parella, m’ha semblat veure dins la penombra de l’habitació una figura que ens observava atentament. De sobte, la figura s’ha alçat, ha avançat cap a nosaltres i, educadament, ha dit des de la foscor: “Si m’ho permeteu...”