Quan els veïns fan memòria

Alguns matins veig Francisco Lillo fent exercici vora mar. Els anys no permeten renunciar a moure les cames, i no debades en la seva biografia hi ha un apartat per a l’atletisme. Lillo recorda quan va arribar a Catalunya, al barri de Llefià, on “em pensava que veuria el paradís i resulta que estava molt pitjor que al meu poble, amb el barraquisme com a veí... Mare meva, on havia anat a parar!” La gran urbs creixia sense ordre i tot estava per fer.

Lillo és un exemple de la immigració que acudí al cinturó barceloní a la recerca de feina i estabilitat i, potser, també fugint del caciquisme que els havia catalogat com a gent d’esquerres. I amb els records del vell militant del PSUC i CCOO José Miguel Cuesta començà la tesi doctoral que presentà el 2014 i que ara, correctament rellegida i amb bon suport fotogràfic, ha publicat amb el nom d’El moviment veïnal al Barcelonès Nord en el període entre 1954 i 1987, editat pel Museu de Badalona. José Miguel Cuesta, doctor en història contemporània, també és fill del món de la immigració, dels altres catalans, amb el pare vingut d’Extremadura i la mare, de Galícia, gent que construïren la ciutat del futur i contemplaren com entre els anys seixanta del segle passat al moment actual el Barcelonès Nord passava de 165.000 a 375.000 habitants. L’historiador ha treballat amb material de primera mà i a la vegada ha sabut recórrer als que podien aportar les pròpies vivències a una treballada història.

És difícil abastar tot el que fou el moviment veïnal i obrer dels anys seixanta-setanta al “cinturó roig” barcelonès, quan calia teixir complicitats per sortir de la negra nit d’una dictadura massa llarga i on no sempre era fàcil superar les tensions democràtiques entre el treball i la cultura. Una època que cal emmarcar en el context que es donava, quan el diàleg entre cristians progressistes i marxistes radicals és feu més que necessari i on l’opressió dels poderosos no cessà en cap moment.

Bastir la comarca fou el treball de molta gent, dones i homes que volien el millor per als seus fills i per al país i que trobaren una terra d’acollida on s’havien d’asfaltar carrers i construir clavegueres, a més de resistir l’envestida dels promotors immobiliaris i dels vividors de camisa blava. L’empresa era modelar una ciutat amable i la lluita facilità la unitat. Després vingueren les desavinences i els interessos sectorials, que d’això també en parla el llibre, i tot allò que ha quedat per fer i hauria de ser possible. Però la memòria és bona companya i Cuesta aporta un bon argumentari a la reflexió col·lectiva.