Salpàs

Que tot corre o vola més de pressa del que voldríem, no ho podem pas discutir. Però sap greu que hagin quedat enrere coses que varen tenir el seu moment de glòria i ara gairebé ningú no se’n recorda. Estem a Setmana Santa –què és això, ens diran moltíssims joves que no en tenen ni idea– i els més grans recordarem la força que tenien aquests dies fins i tot per als no creients. Sempre he pensat que caldria haver estat més curosos amb la història i haver-ne deixat imatges que tindran, i potser ja tenen, un gran valor. La Setmana Santa se celebrava sense preguntar si tenia interès per a la població. No hi havia res més. I tampoc es demanava a la gent si volia ser receptora d’aquells costums.

Deixeu-me parlar d’una activitat que fa molt de temps que ha desaparegut, però que trobaríem un bon nombre de persones que la recorden molt bé: és el salpàs. Una bona colla de dies abans de Setmana Santa el mossèn del poble anava a totes les cases, les de pagès també, per beneir aigua amb sal i tirar-la davant de la porta de la casa per tal que desapareguessin els mals esperits i la benedicció de Déu l’omplís de felicitat, salut i alegria. Deixeu-me explicar un cas concret, parlem del poble d’Albons, al Baix Empordà, on hi vaig estar alguns anys de rector. Hi havia, i hi ha, un bon nombre de cases de pagès que per norma totes tenien bestiar, en més o menys quantitat segons el nivell econòmic de la família. El mossèn hi anava a peu acompanyat d’un escolà, que lògicament aquell dia es saltava la classe. La taula del menjador estava preparada amb una gerra d’aigua i un plat amb sal, i sense que hi faltés mai el porró. Tampoc no hi faltava mai un bon pa de pagès i els embotits del porc que feia quatre dies havien matat i que s’havia engreixat durant l’any. El mossèn beneïa aquella aigua i sal, la barrejava i la tirava en el lloc on la mestressa havia triat. Recordo algunes cases on la superstició era tan forta que s’havia de tirar aigua i sal a totes les corts on hi havia bestiar. Feta la feina, arribava l’hora de fer el trinco. Aquells embotits feien la joia del capellà i de l’escolà. I per pagar la feina, un cistell d’ous. Només faltava això, haver d’anar amb compte perquè els ous no es trenquessin.

Per fer justícia, tot sigui dit, els ous que es recollien a les cases de pagès eren per als escolans i els del poble, per al rector. I fins l’any que ve, que tothom ho donava per fet. El problema va ser quan el capellà es va comprar la moto Guzzi. Tota aquella feina que es feia amb més d’una setmana es va fer en un dia. Aquí també va arribar la modernització. Ja no es podien tastar aquells embotits i no hi havia hagut temps d’agafar set. Però cada casa es resistia que els visitants no provessin una mica de tot. I el porró al damunt de la taula convidava a fer un traguet. Us imagineu ara que l’escolà comuniqués al mestre o a la senyoreta que l’endemà no aniria a classe perquè havia de fer el salpàs amb el mossèn? Impensable.