Que es mengin el paper de vàter

El 23 de febrer de 1981 aquest columnista dels dissabtes tenia quinze anys. Una trucada del meu pare (“posa la ràdio i hi sentiràs marxes militars; hi ha un cop d’estat!”) va enviar-me, diligentment, a buscar la meva mare al supermercat on ella treballava de caixera. Quan vaig arribar-hi, el panorama d’aquell establiment comercial era tristíssim, com els ultramarins de l’època de la cartilla de racionament. Això sí, una pila de prestatges buits contrastava amb d’altres productes que no havien estat ni tocats per l’allau de compradors que havien arrasat durant la tarda. La gent havia arrasat els productes alimentaris que es podien guardar durant un llarg període de temps. Mongetes, cigrons, arròs, conserves vegetals, llaunes de tot tipus, sucre, congelats de tota mena, patates... Tots els productes emmagatzemables van desaparèixer en qüestió de dues o tres hores. La memòria de la Guerra Civil i la gana de la postguerra era ben viva en unes generacions que encara tenien criteri vivencial del que és important –i del que no– en època de gran trasbals.

Quaranta anys després, els supermercats es buiden de forma histèrica i estúpida. Tant, que el gran protagonista de l’escassesa és el paper de vàter, un producte que, òbviament, no ajudarà a la supervivència de ningú i que ni tan sols hi ha motius raonables perquè es converteixi en una mercaderia escassa. El pas de les generacions ha fet que la memòria de les penúries alimentàries hagi desaparegut, deixant sense record ni criteri del que significa de debò un panorama de desabastiment greu.

Les cues als supermercats amb carretons plens de paper higiènic reflecteixen la lleugeresa d’una societat que ja no és capaç d’establir una mínima estratègia de supervivència. Hem perdut la capacitat de distingir entre la utilitat d’un quilo d’arròs i la imbecil·litat de dotze rotllos de paper de vàter. I així ens va.