La televisió

No pots anar al cine. No pots anar a teatre. No pots sortir de casa. Dia, doncs, de Netflix. Això de Netflix (o de Movistar+, o de Prime, o de Filmin...) està molt bé. No només perquè l’oferta és àmplia, amplíssima, sinó perquè ha arribat un punt que aquestes plataformes ho tenen tot tan estudiat que ara ja ni has de prémer el botó del comandament per passar d’un capítol a l’altre de la sèrie. El màxim exponent de la vagància. Aconsegueixen que t’empassis la sèrie bona, però també la dolenta. A mi, però, tot i que en miro, em cansa. Més que distreure’m, m’atordeix i em deixa amb aquella sensació estranya d’estar perdent el temps. Em va passar ahir. Dec ser un cul inquiet, però ja fa temps que vaig arribar a la conclusió que, una pel·lícula, m’agrada més veure-la al cinema, tot i que no entenc com el sector no canvia la seva política de preus actual i camina cap a un abonament com el de les plataformes. Dia de Netflix, doncs, i de TN, per saber què passa. De res més, a la televisió convencional. Diuen que els diaris ho tenim complicat; però que es preparin els de les televisions. Qui mira ara la programació de la televisió convencional? La televisió es mor. No es moren els continguts, que corren per la xarxa –alguns ja editats i resumits– i te’ls mires quan vols. Però la televisió convencional patirà, i patiran les estructures que la fan possible.