Tribuna
Desgovern climàtic
El 1991 Catalunya va ser pionera en crear el Departament de Medi Ambient, que va impulsar les primeres grans infraestructures: depuradores d’aigua residual (actualment 525 plantes que sanegen el 97% de la població, tot i que no aconsegueixen eliminar els antidepressius i ansiolítics que llencem al clavegueram); abocadors de residus industrials (sobresaturats); incineradores (contestades per les seves dioxines) i plantes de reciclatge (que no satisfan la Plataforma Ciutadana Residu Zero). Tota aquesta tecnologia ambiental, però, va inaugurar un nou i pròsper negoci. El president Pujol el va incentivar alhora que es negava a constituir empreses públiques d’energies renovables. Un exemple significatiu: el menysteniment de la proposta que li va oferir la cooperativa Ecotècnia per construir un gran grup eòlic. Miopia o submissió a les corporacions dels combustibles fòssils?
Aquell Departament va anar canviant de nom delegant competències en altres departaments fins a la seva fórmula recent de Territori i Sostenibilitat. El conseller Calvet ha assumit la responsabilitat de la mitigació del canvi climàtic deixant que l’energia (que és l’eix motor del canvi) estigui controlada pel Departament d’Empresa i Coneixement i la gestió forestal i agrícola (decisiva per aturar les emissions) ho estigui pel Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. La incoherència més greu, però, és que l’autoritat que està per damunt d’aquests tres departaments sigui la de Vicepresidència d’Economia i Finances. El conseller Aragonès, que es defineix com un keynesià (pensament econòmic que el canvi climàtic ha convertit en obsolet) és un republicà obsessionat amb el creixement del PIB com únic factor de progrés i s’oblida d’internalitzar en aquest indicador els costos ecològics i sanitaris que provoca.
En el darrers anys i amb la participació de científics i experts s’han redactat tres excel·lents informes sobre el canvi climàtic i s’han realitzat informes periòdics de l’estat del medi ambient a Catalunya. El Departament de Territori i Sostenibilitat ha liderat el Pacte Nacional per a la Transició Energètica; la llei de canvi climàtic; la Declaració d’Emergència Climàtica i ha celebrat la Primera Cimera Catalana d’Acció Climàtica (amb protestes ecologistes). Tot i aquests importants documents i literatura científica, la realitat és que estem a la cua de les energies renovables i que difícilment atraparem el Pacte Verd de la UE i la imminent llei europea del clima. Les darreres dades disponibles del 2017 indiquen que les emissions de gasos amb efecte hivernacle no s’han reduït, sinó que van augmentant i que l’energia final procedent de les renovables no arriba al 9% quan la UE ens proposava el 20% pel 2020. El 46% de l’energia que consumim segueix provenint del petroli i la resta és dependència quasi absoluta de l’urani. Els nostres líders independentistes, com en els anys pujolistes, semblen atrapats pels lobbies dels recursos fòssils que es resisteixen a perdre el seu monopoli i que volen guanyar temps per controlar el mercat de les renovables sense concertació social.
En les properes eleccions autonòmiques esperem dels partits sobiranistes (JxCat, ERC i CUP) una resposta política per resoldre aquest desgovern climàtic. El president Pedro Sánchez ja ha fet la seva OPA creant la Vicepresidència de Transició Ecològica i Repte Demogràfic. Catalunya no pot esperar més. El planeta tampoc.