Virus de bandera

Al bell mig d’una crisi sanitària que promet ser llarga i dura, les proclames patriòtiques del govern espanyol apel·lant a la unitat territorial no són innocents. La història ja ens ha demostrat més d’una vegada que no hi ha drap que tapi millor les vergonyes d’una gestió política mal feta que la bandera. O l’himne. En un món globalitzat que tendeix a l’individualisme, i el sentit de ser ciutadà i de vetllar pel bé comú es perd, les institucions han trobat ara en el coronavirus un aliat prou potent per intentar girar la balança. La por dels confinats, la informació constant de morts i infectats, els crits d’ajuda dels professionals de la sanitat, el desplegament d’un exèrcit que intimida són alguns dels elements que afavoreixen aquest clam a la unitat, a la germanor, a la necessitat de fer pinya si volem superar amb èxit una tragèdia que no havíem viscut fins ara. Però jo em pregunto si després d’esgotar la bateria amb els compassos de la Marxa reial a tot drap cada dia, d’haver moquejat d’emoció veient onejar la rojigualba i d’haver cridat ben fort allò del Viva España! fins a quedar afònics, hi haurà encara una mica de seny per adonar-nos que el coronavirus no l’atura el patriotisme? L’atura la ciència, la preparació, la formació, la intel·ligència i el sentit comú. Fer país no vol dir combregar amb tota la publicitat institucional i aplaudir els discursos més emotius. Fer país vol dir atendre les demandes dels especialistes, preveure els escenaris per poder respondre amb eficiència i garantir la màxima optimització de les decisions que es prenen. I si això vol dir estripar banderes per fer-ne mascaretes que aïllin el virus, doncs s’estripen. I si s’han de trencar fronteres mentals, les que no deixen tancar els territoris més infectats per evitar que la plaga s’estengui sense aturador, doncs es trenquen. La crisi passarà, segur, i en sortirem més forts i, desitjo, molt més crítics amb el lideratge polític, perquè ja no hauríem d’admetre més mediocritat patriòtica.