Brots verds

No sé si recorden que en mig de la dramàtica crisi econòmica amb data d’inici a l’any 2007 o 2008 la gent va començar a veure “brots verds”. Era una manera de dir que s’observaven símptomes que la catàstrofe s’anava superant. Un contracte de treball, una reacció en positiu de la borsa, una barra de pa venuda de més aquell dia, entraven en la categoria dels “brots verds”. Des del meu confinament a casa amb motiu del coronavirus observo brots verds, només que aquests, gens metafòrics sinó d’origen vegetal. Els branquillons dels plàtans de la Rambla, el carrer on visc, ja fa dies que presenten uns petits botons amb forma de carxofa molt blindada que contenen la concentració de les fulles. La primavera va començar ahir a primera hora del matí. Els plàtans urbans ens l’anuncien de fa temps. No es precipiten, però: les fulles en gestació sortiran d’aquí a uns dies. Com cada any, amb crisi climàtica, o sense. Altres anys, els branquillons conservaven alguna fulla de la temporada anterior, seca i arrugada. El temporal Glòria les va escombrar dels arbres i del carrer. Ja pot començar la primavera. De totes maneres... El plàtans del carrer estan malalts des de fa molts anys. Les fulles que trauran d’aquí a poc seran primer un borrissol de color verd tendre, alegre i estimulant. Al cap de poc s’arrugaran, empal·lidiran i passaran l’estiu amb penalitats. Surto al balcó. El carrer deu tenir set bars. Tots tancats. També els restaurants i les botigues. Només una de mòbils portada per uns àrabs es manté oberta, tot i que amb vacil·lacions. Els autobusos urbans i interurbans han reduït la freqüència. Recullen una senyora amb una bossa de la parada i en deixen anar una altra que sembla la mateixa. El pàrquing de la plaça manté nit i dia encès el lluminós verd de “Lliure”.

La família i els amics em diuen que no surti de cap manera, però dos dies seguits he estat reclamat per les visites setmanals a l’hospital. Em van trucar fins i tot perquè no hi faltés. Vaig agafar el cotxe. Hi vaig ser en deu minuts de rellotge. Els pocs passejants d’aquella hora del matí feien servir el gos com a salconduit per sortir sense ser renyats. Jo duia la citació impresa de l’hospital. M’hauria agradat que la policia m’hagués aturat i poder-la fer valer. Aturaven els cotxes de l’altre sentit del carrer. L’hospital era mig buit. On els altres dies hi ha més cua, no hi havia ningú. Devien haver estat trucats per desconvocar-los. Panorama des del balcó, des de darrere el parabrisa... Si fa sol surto a llegir el diari a la terrassa, però fa dies que no en fa. La metgessa diu que faig bona cara.

Una cosa: els plàtans del meu carrer no són representatius de res. N’hi ha de distribuïts per tot el país de molt robustos que trauran fulles sanes i mantindran els verd tot l’estiu.