Originalitat

Amb aquest títol no podem esperar res de bo. Ni d’original (bé, una mica: no va de virus, que ens hem de distreure). Hi ha un corrent de saviesa proverbial, pròpia d’escèptics, que adverteix dels límits de l’originalitat: el que és nou no és cert i el que és cert no és nou. La pretensió de fer coses pensant que un les fa per primera vegada està condemnada a inevitables decepcions. No val la pena fer res per primera vegada: ja estava fet. El primer ministre anglès, Harold Macmillan, conservador, és clar, va rebatre una proposta d’un grup rival al Parlament amb aquesta cèlebre afirmació: “Vostès, com de costum, ens ofereixen un conjunt d’idees sòlides i originals. El problema, senyories, és que les que són sòlides no són originals i les que són originals no són sòlides.” Aquest joc d’antítesis va fer fortuna com a arma dialèctica, però ja tenia un llarg recorregut. És probable que el primer (sempre hi ha un primer) que la va utilitzar fos Samuel Johnson al segle XVIII. Quan un jove escriptor li va mostrar un manuscrit per veure què en pensava, l’autor del primer diccionari de la llengua anglesa, el Dr. Johnson, li va respondre: “El vostre manuscrit és bo i original; però la part que és bona no és original, i la part que és original no és bona.” Quantes vegades els editors en qualsevol llengua no han sentit la temptació de respondre en termes semblants a les propostes dels escriptors... Si no ho fan més sovint és per un elevat i meritori sentit de la caritat cristiana. En fi, l’aspiració a l’originalitat és una batalla perduda. Potser per això moltes obres percebudes com a innovadores són, en realitat, originals exercicis... de repetició. L’única fórmula que se sol activar per a consolar els qui es pensen que són els primers de tenir una determinada idea consisteix a dir que, curiosament, se’ls ha acudit la idea en el mateix moment que a d’altres. És un cert consol, però encara queda un problema afegit: sigui el que sigui, Shakespeare ja ho havia escrit. I molt abans.