Eternitat

Temps de prova i de fermesa, quan els carrers es buiden i es demostra que els balcons seran sempre nostres. Accions plenes de solidaritat de molts i paraules vagues de qui viu en la inòpia moral. Treball abnegat de servidors públics i passeig triomfal de medallistes vencedors de no sé quines batalles. El millor i el pitjor exposat davant el mirall.

El soroll de les cassoles no ha deixat escoltar les paraules del Borbó, que ha demanat “responsabilitat i sentit del deure” a “una Espanya que és un gran país”. En uns moments de popularitat més que baixa, quan els republicans surten de sota les pedres i la monarquia genera dubtes arreu, Borbó-Grècia deu recordar el seu besavi quan, després d’unes desfavorables eleccions municipals, marxava a l’exili expressant el millor que digué en vida: “Me voy porque el pueblo no me quiere.”

En uns dies que deixaran petja, els consellers Meritxell Budó, Alba Vergés i Miquel Buch han esdevingut els referents del país, mentre la parafernàlia de condecoracions i títols que acompanyen Fernando Simón amaguen el discurs del mateix coordinador d’emergències. Sembla que els governs de l’Estat i la Generalitat vulguin entrar en una batalla de competències, en un error d’imprevisibles conseqüències i on algunes incapacitats estatals queden més que evidents.

En un Congrés quasi buit, per debatre el moment que es viu a l’Estat, el cap de l’oposició expressà clarament el perquè de tot plegat: “Al final vencerá la España eterna.” Pablo Casado ho digué clar i castellà, en la versió continuada del “Santiago y cierra España”. L’Espanya eterna com a vacuna quan, com diu un amic meu, l’eternitat total només dura quatre dies. Així ens va.