República o mort

El més destacat de l’arenga de 18 de març va ser que el Borbó en cap es va posar dret. Enmig d’una pandèmia i les seves inherents contrarietats, van haver d’indicar-li que no podia presentar-se assegut al sofà, cama sobre cama, amb rerefons d’instantànies familiars i peces úniques de Patrimoni Nacional, com fa cada nit de Nadal. Els qui no estaven picant cassoles i paelles al balcó de casa seva van assistir a un discurs breu, buit i intranscendent, sense idees originals ni apel·lacions emotives destinades a fer aixecar dels seus seients els més fervents súbdits. I per descomptat, cap al·lusió al regal que el pare li va deixar en forma d’herència verinosa, cuinada il·legalment i ben guardada fora de les fronteres d’aquesta Espanya en la bandera de la qual es continuen embolicant el Borbó, els neofeixistes i els conservadors com a únic recurs, i amb la qual continuen omplint-se la boca sense vergonya.

Felip VI trencava així, de forma desafortunada, el silenci de Palau, absent des de la declaració de l’estat d’alarma. Però va desaprofitar una oportunitat de netejar la imatge de la seva casa, que ha quedat més profundament empastifada que amb escàndols precedents. Malgastar l’ocasió de mostrar la seva pretesa lucidesa, calcant motius i arguments ja emprats per Pedro Sánchez i altres líders polítics: “deixar de banda les nostres diferències”, “una crisi que superarem”, “el virus no ens vencerà” i “ens farà més forts”. Va desaprofitar l’oportunitat d’ensenyar la utilitat d’un rei, per acabar sent per al Borbó un dia més a l’oficina per fer la seva feina rutinària i prou. I va dilapidar un escenari únic per fer gala d’empatia i no deixar de nou en evidència el fossat que hi ha entre societat i monarquia, que ja ningú passa inadvertit, fomentant de passada els núvols que planen sobre la Casa Reial.

El passat 3 de febrer el rei obria la flamant legislatura presidint una desfilada militar. Centenars de soldats Carrera de San Jerónimo avall i amb les armes a la mà es quadraven davant Sa Majestat davant l’atenta mirada de govern socialcomunista de Sánchez, que, per exigències protocol·làries, se situava un esglaó per sota del Borbó. No hi eren els 49 diputats d’ERC, JxCat, EH Bildu, la CUP i el BNG, apuntant que, per primer cop des de 1936, s’obria al Congrés un desacomplexat republicanisme, expressat a les urnes i que la mateixa monarquia s’entesta a alimentar. Perquè va errar el Borbó en pensar que podia abandonar la seva pretesa neutralitat, prendre partit, com a Catalunya, i sortir-ne indemne. L’autoritarisme i la nostàlgia de temps pretèrits que guien Felip han aprofundit la crisi de la institució, posant-li data de caducitat. El coronavirus ha accelerat el procés, exhibint les flagrants contradiccions de la monarquia i que avui més que mai, mitjançant la dramàtica realitat d’aquesta pesta del segle XXI, es tracta de triar entre república o mort.