La pesta, ara

Pesta: “Malaltia contagiosa que causa gran mortaldat entre els homes o els animals.” Pompeu Fabra: Diccionari de la llengua catalana. Aquest mot hem procurat substituir-lo pels apel·latius científics que ens han assenyalat. L’alarma s’ha escampat per fets que pensaven que eren del passat, i no pas d’ara. Girona ha suportat moltes pestes al llarg de la seva història, però des de la meitat del segle XIX ja no se n’havien reproduït. Estàvem tranquils, i ara estem alarmats.

Érem adolescents i recollíem les canyes acabades de tallar d’algun marge de riu, que portaven després amb carros fins a l’Argenteria. S’hi iniciava la festa del carrer. Uns homes fornits omplien els braços de tothom que anava a buscar-ne. Es col·locaven als balcons de l’Argenteria, però també en una part de la Rambla, perquè les darreres pestes s’escampaven fins a ca la Mundeta. El brot de l’epidèmia s’havia manifestat durament, i el carrer es posava en quarantena, barrant els dos extrems amb fulles de brot verd.

Representava que els veïns no podien sortir d’aquell recinte, per temor del contagi que podria escampar-se per la ciutat. Va sorgir llavors, humilment, la figura del Tarlà, personatge encarnat pel més beneit del barri, que es guarnia amb un barret bicorn i vestimentes de colors, cantant, ballant i fent bajanades amb el concurs de la mainada. La seva fal·lera era ajudar a passar les llargues jornades d’avorriment dels clausurats. Més tard el varen vestir de pagès, i així el vam conèixer nosaltres: era el Tarlà. Grup Proscènium va estrenar l’any 1971 un espectacle amb aquest argument, que va recórrer amb bolos Catalunya. La tradició es va mantenir al llarg dels anys, però el personatge va ésser substituït per un ninot penjat d’una barra entre dues cases al final del carrer, dotat d’una maneta que permetia fer-li fer cabrioles. Abans, en Peret de l’haca –un cavallet petit– el col·locava en el seu carret de fer tragines, i sortia a donar voltes, acompanyat per la cridòria dels infants. La imatge que acompanyem és de l’any 1948 i s’hi poden veure veïns que llavors eren mainada baladrera: hi reconeixem de xics l’Ametller, la Gamell, els Palou, en Pere Petit, en Ribas, en Manel Mas... i d’altres. Passen per la Gran Via de Jaume I, neta de vehicles. Acabada la volta irrompien a l’Argenteria amb l’alegria dels presents, que saludaven entonant “Visca el Xato” en honor del Tarlà.

Aquest record ens ha sorgit de cop, actualitzat en la situació que estem passant: hem substituït el Tarlà per instruments electrònics, enviant-nos imatges, acudits, músiques..., tot sigui per remeiar la tensió en què vivim aquests dies de clausura. Temem per l’avui i pel demà. No pensàvem haver de sofrir uns moments tan dramàtics.