Recuperació del balcó

Temps estranys. Cada dia que passa, els pensaments i les sensacions varien i recuperem velles imatges mentre incorporem noves fórmules que, gràcies a les noves tecnologies, internet i les plataformes, ens permeten poder assistir des de casa a festivals de música, de cinema o representacions teatrals.

Una de les sensacions que més m’ha fet viatjar en el temps la vaig sentir a principis de la setmana passada quan, després d’assistir al darrer espectacle en viu que no s’ha suprimit: la compra al Mercadona, vaig sentir converses des dels balcons. Vaig viatjar 50 anys enrere al carreró de Sants on vaig passar els primers anys de la meva infància i sentia parlar les mestresses de casa, o cridar el fill perquè pugés a buscar el berenar. També les sentia taral·lejar un bolero mentre netejaven les persianes de la balconada. El balcó ha recuperat amb aquesta crisi el paper de protagonisme que havia perdut. El balcó que havia estat la gran tribuna on es veien passar les professons. El balcó on es prenia la fresca, que ara, com és ara el meu cas, l’ocupa un aparell d’aire condicionat. El balcó que proporcionava bona llum a les mares que assegudes en una cadira baixa cosien els mitjons. El balcó que era la mirada al món dels avis quan encara no estaven abduïts per les telesèries. Aquest balcó que es va substituir per la terrassa, gran aspiració dels urbanites que en posar quatre plantes tenien la sensació de viure a la naturalesa i que va arribar a la seva màxima apropiació amb l’àtic amb terrassa. Aquest balcó petit i considerat inútil fins al punt que va estar cobert amb fusteria d’alumini. Aquest balcó menystingut és en aquests moments la connexió exterior del confinament. Divendres a la tarda, en una escena que ha estat repetida a molts indrets del país, sentia el so en directe d’un saxo que repartia les notes del Fly me to the moon. Quan va acabar, aplaudiments i la crida per un bis: “La de Sinatra, la de Sinatra!”