‘Manu militari’

Les rodes de premsa del govern espanyol sobre la crisi del coronavirus deuen ser de les úniques al món amb la presència continuada de gent uniformada amb medalles i cares aspres. Policies, guàrdies civils i militars surten cada dia al costat de polítics i experts sanitaris per donar a conèixer el balanç diari i fer crides de to bel·licista que es pensen que ens encoratgen. “Units fins a la victòria!”, “Tots som soldats” i bajanades per l’estil que només es justifiquen per aquesta espècie de cosa atàvica espanyola d’encomanar-se a l’exèrcit cada cop que la patria passa per moments complicats.

Una estratègia que només s’entén també si és que des del govern dit de progrés s’ha pensat que l’única manera de fer creure els ciutadans és manu militari i, naturalment, repressió policial. Que tot potser. Perquè això, i el menysteniment respecte a les posicions contràries com les del president Quim Torra –i des d’ahir amb els altres presidents que hi estan d’acord– és el que estem veient cada dia. És allò de l’estàs amb mi o estàs contra mi. Ja ho va dir Pedro Sánchez el primer dia. Que esperaven, ara que el govern espanyol havia deixat sense competències els governs autonòmics, que tothom fes un prietas las filas rere l’executiu de Madrid. Treure l’exèrcit al carrer a fer paripés diversos i posar la policia a sancionar gent que corre pel parc, quan el que haurien de fer seria dir-los amablement que tornessin a casa, deu ser la manera de garantir que tothom es quadrarà. O això es pensen. Hi ha alguns militars que fins i tot s’ho han ben cregut, com aquells que aquest cap de setmana, ben firmes, esgargamellaven un Viva España! en un carrer de Navarra.

El que crida més l’atenció de tot plegat és que des de posicions dites d’esquerra no paren d’aplaudir el govern espanyol i la seva tossuderia en no fer cas dels científics ni de les veus que auguren un desastre que ja s’ha materialitzat en llocs com Madrid. Posicions com la de l’alcaldessa Colau donant la benvinguda a l’exèrcit a Barcelona o les de tots els corifeus del seu partit que, com bons hereus que són de la praxi estalinista, no dubten a crucificar els dissidents. Mentrestant, la pandèmia va creixent i no hi ha tests ràpids per a tothom, ni se’ls espera aviat. Això sí, tothom a treballar no sigui que els de sempre perdin bous i esquelles.