Tothom és com és, i els del TC, més

Es diu que la sessió del Tribunal Constitucional convocada per al dia 10 de juny podria ser la definitiva per emetre una sentència sobre l'Estatut de Catalunya. Així hi compta, almenys, la presidenta María Emilia Casas, que, en comptes d'arronsar-se pel fracàs dels seus predecessors en els sis intents previs, ha assumit la presentació d'una nova ponència i està disposada a votar-la article per article si així aconsegueix tancar aquest trist període del Tribunal Constitucional que l'ha portat a un incòmode primer pla de la vida política i del debat sobre el futur de l'Estat Espanyol.

Aquesta determinació de la presidenta del TC és encomiable vista des de la possibilitat que el lamentable espectacle d'impotència jurídica que ha ofert aquest tribunal s'acabi d'una vegada i que els catalans sapiguem quins arguments hem de rebatre per la via jurídica o per la de demostrar que la nostra determinació està per damunt dels dictats imperatius.

No obstant això, podria passar perfectament que aquesta sentència no s'arribés a produir en aquest termini, perquè abans seria necessari que diversos magistrats canviessin de maneres de fer i de pensar. Ja se sap que l'impuls visceral és molt poderós, i és dubtós que els magistrats d'adscripció conservadora puguin, per exemple, oblidar les manifestacions de rancúnia i d'orgull contra les pretensions dels catalans que no han deixat de fer els promotors del recurs d'inconstitucionalitat i que, d'altra banda, són els mateixos que els han fet costat qualificant les reaccions suscitades al nostre país de «pressions intolerables».

Podran aquests magistrats sostreure's a un clima com aquest, tan ben adobat amb tot el que s'ha arribat a escriure sobre ells i sobre la seva tasca? O, aficionats com són a les curses de braus i als paisatges ombrejats per la silueta taurina, les fiblades els esperonaran cap al seu destí indefugible de l'envestida perenne? Podran, d'altra banda, els magistrats considerats progressistes o moderats –també aficionats a la tauromàquia– mostrar als seus col·legues rabiüts un drap prou atractiu que faci de reclam i que, després de deixar-los donar quatre cops de banya efectistes, els permeti portar-los cap al corral del consens? Sembla, tot plegat, tan ranci com improbable.