L’homenot Artur

Abans que s’endimoniés la situació per la pandèmia del coronavirus, havia pensat entrevistar-lo per a la contraportada del diari. De fet, ja feia temps que el tenia a la llista de candidats, però no acabava de trobar la millor manera de dir-li-ho, i això que sabia del cert que d’il·lusió li’n faria molta. Per quins set sous l’havia d’entrevistar a ell si no era artista, ni historiador, ni comissari, ni res que s’assembli a una vinculació diguem-ne rellevant amb el món de l’art. Què vol dir ser important en el món de l’art? Hauríem d’eliminar un vocabulari de castes que precisament al món de l’art li ha fet molt de mal. L’Artur Puiggros era, ras i curt, un homenot de fidelitat incondicional al món de l’art. Era a tot arreu. Te’l trobaves a totes les presentacions d’exposicions de museus i de galeries. Posava calor i color a les rodes de premsa i a les inauguracions, amb el seu entusiasme encomanadís, la seva indumentària singular, el seu somriure etern, la seva mirada trapella, el seu bon gust per les obres d’art. Era bona gent. Ens llegia a tots els periodistes d’art. Era fan nostre. Sempre tenia paraules boniques per als nostres articles. Sempre ens animava. Quanta energia li dec. El vaig veure per darrer cop al CaixaForum passejant entre objectes d’influx surrealista. Hi encaixava la mar de bé. Vaig pensar que ja el citaria un altre dia per a l’entrevista. Vaig pensar que ja hi seríem a temps. Aquesta setmana ha mort sobtadament. Dubto que l’oblidem.