Una onada a l’escenari

Aquests dies primaverals de confinament forçat en què a part de llegir i d’escriure faig més meditació que mai, penso en la gran Cristina Cervià, actriu i directora de teatre: l’impuls vital que la menava, el seu riure altament encomanadís, la seva professionalitat, la voluntat d’aprendre a ser cada vegada millor als escenaris... Ja ha fet un any que ens va haver de deixar. A l’entrega dels premis Casero a La Planeta, la vam recordar de manera senzilla i emotiva.

Avui he remirat les imatges del vídeo que l’Antoni Martí, documentalista i cineasta, li va dedicar. Ens el va portar a la darrera trobada que fem cada temporada, coincidint amb el temps de les cireres, una colla de companys del món del teatre com Janot Carbonell i Pilar Prats –que també va compartir anys d’escenari amb la Cristina– i amics que han fet una tasca de recuperació del patrimoni audiovisual important, com l’Antoni Martí i la seva dona Dolors Fuster. El vídeo dibuixa, en un arc temporal que oscil·la entre els anys vuitanta i el 2018, imatges d’una Cristina en constant progressió. Personalment, la vaig veure actuar per primera vegada al costat de l’Adrià Puntí en la inauguració del Teatre de Salt. Més tard, l’Antoni Martí em va proposar escriure un guió per a un curtmetratge que ella va acceptar d’interpretar juntament amb l’actriu Pilar Prats, quan ja li havia estat diagnosticada la malaltia per primer cop. Vam anar a gravar al camí de ronda de s’Agaró, assessorats pel bon criteri director de Janot Carbonell. Més endavant, la Cristina va rebre el premi de la Crítica teatral de Barcelona com a millor actriu de la temporada 2006/2007 per l’obra Lúcid, de Rafael Spregelburd.

L’actriu Meritxell Yanes, que va treballar amb ella al llarg de gairebé 20 anys, m’ha dit que aquell va ser un premi molt emotiu i merescut després d’un procés de malaltia molt bèstia. La Cristina va dir llavors que se sentia satisfeta també pels seus companys. Un cop més, va mostrar la seva valentia generosa, qualitat que escasseja quan es tracta l’èxit propi com una carrera de competició. Ella gaudia compartint tota mena d’escenaris –teatrals i vitals–, sabia adaptar-se a les circumstàncies escèniques més inhòspites. Estimava el teatre i va mantenir un compromís ferm que la va portar a no rendir-se mai. Abordava la feina amb coratge i professionalitat i va aconseguir que es reconeguessin les produccions “fetes en territoris perifèrics”, va fer visible la universalitat d’allò aparentment local i va mostrar la professionalitat que poden tenir espectacles produïts “a comarques”, sovint menystinguts pels qui acostumen a posar l’etiqueta provinciana a tot el que es mou fora de l’extraradi barceloní.

A les darreres trobades, la Cristina havia vingut amb en Sebi, el seu company de vida. Avui la recordo, esplèndida, amb un grapat de cireres a la boca, prop del mar, com una onada. Citaré el mestre budista Thich Nhat Hanh: som una onada que ha vingut de l’oceà i hi tornarà. L’onada també és l’oceà i, quan toca la seva veritable naturalesa, que és l’aigua, desapareix tota por i angoixa. La Cristina era i és oceànica. Igual que els cirerers que ara floreixen desafiant el confinament.