LA GALERIA
Un virus menor
Vas pel carrer i et trobes un tipus pixant a la paret del contenidor. Potser és prostàtic, però, coi, tan jove? A més, té un bar a deu metres. Li intentes fer veure que no serà gens agradable per als treballadors de la recollida... –“¡Que se jodan!” Un gos fa caca a la vorera, l’amo no la recull i quan li fas veure que els vianants la trepitjaran... –“¡Que se jodan!” Un pinxo parla al parc amb un gimnasta urbà amic seu. Passen dues velletes i fa uns comentaris fastigosos sobre els ligues que li acaben de sortir perquè està tan musculat. Alça molt la veu, per assegurar-se que les dones el sentin, i tu proves de suggerir-li que això les incomoda innecessàriament... –“¡Que se jodan!” El noi que guia el cotxe amb un colze sortint per la finestreta i la música eixordant els qui travessen el semàfor, no vol saber res d’abaixar-la... –“¡Que se jodan!” Són situacions viscudes per aquest columnista, però estic segur que per molts altres ciutadans. I és que, com passa amb el famós article del president Torra sobre les bèsties (mal interpretat tendenciosament per la Sra. Arrimadas), tots en coneixem algun. El Quesejodan és un personatge molt curiós, que es multiplica a la manera de la poligènesi: brotant espontàniament, ara aquí i ara allà. També respon al nom científic d’Aminometoques a causa del seu moviment retràctil d’espatlles quan intentes un acostament amical per fer-lo raonar. I és que el Quesejodan, com el déu Janus, té dues cares: una per molestar, una altra per no ser molestat. Quan et parla amb la primera, el seu únic argument és aquest: mira per on em passo els teus drets. Quan et parla amb la segona, més aviat t’està advertint que els seus, ni tocar-los o te la venta. El Quesejodan omple de fum de tabac el vagó de tren, escampa riallades i xarrups a la sala del cinema o deixa sense paper de vàter tot un veïnat. Diuen que la crisi del coronavirus comportarà un canvi de model de societat que serà molt perceptible. Tant de bo. Tanmateix, no tinc cap esperança que l’espècie Quesejodan desaparegui o que es torni més permeable. Pensem en la paraula educació, que ve del llatí ex-ducere: dur algú d’un estadi de desconeixement a un altre de més formació. Doncs bé, el Quesejodan diu que no necessita ser dut enlloc perquè ell ja hi ha arribat fa temps. La seva estació final és clara: aquests són els meus drets, aquests són els meus gustos i aquesta és la meva musculatura. Ah, que et molesto? ¡Pues te jodes!