opinió. Portaveu ICV Tarragona
Més educació, menys crisi
La reflexió no és nostra, tot i que la compartim totalment, és el text d'una de les pancartes que hi ha a l'entrada de l'escola de Sant Salvador. Les altres pancartes són més descriptives: «Més recursos per a les necessitats del centre», «Suprimits 8 mestres en 2 anys»», «No a la massificació de les aules». Les pancartes les han penjat els membres de la comunitat educativa de l'escola com a resposta a la gran retallada de recursos que els ha aplicat el Departament d'Educació. Uns metres més avall els professors de l'institut Pont del Diable manifesten la mateixa preocupació, i el que és més greu, el mateix desànim.
Malauradament, el seu cas no és singular, és la mateixa situació que es viu en molts centres educatius de la nostra ciutat i de la resta de Catalunya, especialment aquells centres ubicats en zones on les famílies tenen més dificultats, tant econòmiques com de precarietat o d'adaptació social. Per entendre bé aquesta situació cal que ens remuntem uns anys enrere. Tarragona és una ciutat feta a còpia d'especulació i d'una nul·la planificació urbanística, és una ciutat descohesionada i fragmentada en un gran nombre de barris sovint aïllats entre ells. Quan a partir de l'any 2000 es produeix l'arribada de forasters, aquests van a viure allà on el lloguer o la compra d'un habitatge resultava més econòmica. Es produeix així una distribució molt desigual de famílies nouvingudes entre els diferents barris de la ciutat. Lògicament aquestes famílies escolaritzen els seus fills d'una manera desigual i es comença a produir una presència cada cop més gran d'alumnes nouvinguts en determinats centres de la ciutat.
Aquests nois i noies arriben als centres educatius amb unes dificultats afegides fruit dels processos migratoris que han viscut, del desconeixement de les llengües del país. I unes escolaritzacions al seu país d'origen sovint molt precàries. Són alumnes que requereixen un esforç especial per part dels centres per afavorir la seva integració. A aquestes dificultats cal afegir que són alumnes que no poden disposar, per raons òbvies, de l'ajut familiar a l'hora de millorar el seu rendiment escolar. No oblidem que el nivell cultural de la família és el factor més determinant, fet que es confirma en tots els estudis realitzats sobre el rendiment acadèmic de l'alumnat. Cal doncs que sigui la societat d'acollida qui doni el suport que la família no pot donar amb ajuts i reforços extraescolars.
Els darrers governs de CiU no van fer res per facilitar l'adaptació i no va ser fins a l'arribada del tripartit a la Generalitat que s'inicia un veritable programa d'integració. Es creen les aules d'acollida, es constitueixen equips de suport i formació per al professorat i s'esmercen als centres recursos materials i econòmics per facilitar el seu treball i la integració de l'alumnat en el nostre sistema educatiu.
Malgrat aquestes mesures, també és cert que l'arribada d'aquests nous alumnes no és vista sempre amb bons ulls per part de moltes famílies «autòctones». Algunes famílies manifesten clarament el rebuig que els seus fills convisquin amb els fills dels nouvinguts, són idees clarament racistes. Altres famílies tenen temor que la presència d'un gran nombre d'alumnes nouvinguts amb dificultats pot afectar el rendiment escolar dels seus fills. Per unes raons o les altres es comença a produir un èxode d'alumnes autòctons escolaritzats en centres on la presència de nouvinguts és important.
Ni la Generalitat ni l'Ajuntament prenen mesures que afavoreixin una distribució més racional i equitativa de l'alumnat nouvingut, amb la qual cosa la concentració en determinats centres s'accentua cada cop més. És el peix que es mossega la cua.
I en lloc d'enfortir els recursos per facilitar l'èxit escolar de tot l'alumnat es comencen a reduir els recursos als centres que, precisament, tenen més necessitats. Les raons que es donen van variant, primer va ser l'insuficient finançament autonòmic, després ha estat la crisi econòmica i aviat arribaran nous plans d'austeritat.
Els responsables del departament al territori manifesten, amb una gran dosi d'hipocresia i cinisme, que ells actuen amb equitat i que «els números són els números», a tants alumnes els corresponen tants professors, sense tenir en compte les necessitats i les dificultats que genera la desigual composició de l'alumnat. De fet, en negar els recursos als centres que més ho necessiten estan donant la raó a les famílies que pensen que la presència important de nouvinguts pot afectar el rendiment de tot el centre educatiu. I mentrestant es continuen dedicant una immensa quantitat de recursos econòmics a subvencionar centres «exclusius» com ara el Turó i l'Aura, que tenen prou cura per escolaritzar els alumnes d'un determinat nivell social.
Si és veritat que les inversions en educació són inversions de futur, tenim un futur molt negre.
