L’encanteri

Sento el meu fill que em crida de matinada “Papa!”. Surto corrent del llit i en un tres i no res soc al peu de la seva llitera. Li pregunto què li passa i  veig que són les quatre. Té por. Malsons. Pujo i m’estiro amb ell. L’abraço. Miro de tranquil·litzar-lo i aquell neguit inicial sembla que remet. Però ni somniar-ho. Noto que m’estreny la mà. Me l’agafa ben fort per assegurar-se que no me n’aniré i el deixaré sol amb les seves pors. El consolo xiuxiuejant-li a cau d’orella que no ha de patir, que soc al seu costat. Que miri de somiar amb coses que li agraden, amb jocs en què s’ho passa bé. Ens arraulim. Ben abraçats, però encara sento que el cor li batega desbocat. De mica en mica es calma i m’ho indica que el seu respirar és més profund i pausat. Però em té les mans ben agafades amb força. No em goso moure. Estic desvetllat. Penso que el moment d’incertesa que estem vivint no l’ajuda, ni a ell ni a nosaltres, a l’hora de tenir por. I quan em penso que ja puc enretirar la mà i mirar de baixar de la llitera perquè s’ha adormit, es desperta i em diu que no pot dormir, que torna el malson i que té por. I és llavors quan em diu que si li explico una història, com quan anem a dormir a la nit, segur que s’adormirà. I així ho faig. “Hi havia una vegada...” Amb veu baixa començo a explicar-li una història de les que li solc explicar cada nit. Un conte inventat que es revela més efectiu que cap altra cosa perquè, a mig relat, sento que ja s’ha adormit. No sé què és, si el so i la cadència de les paraules que li transmeten pau i tranquil·litat o que finalment l’ha vençut el cansament. Són gairebé les sis. Però vull pensar que és la força de les paraules, de la ficció, de la literatura. Sí, és la literatura de batalla feta a peu de llitera que serveix per vèncer pors reals i que et permet tornar a somniar. És el poder de la literatura. És màgic. No m’estranya, perquè tot plegat comença amb una expressió que té aire d’embruix, d’encanteri.