“On és Europa?”, diu la pancarta

Els nostres governants han passat en pocs dies d’afirmar que farien tot allò que calgués per frenar el coronavirus a haver de fer allò que poden per salvar la situació un cop els ciutadans hem descobert que els plans d’emergència són més deficitaris d’allò que esperàvem. No és temps de crítiques ni de lamentacions i encara menys temps de fer política entre el govern i l’oposició per poder guanyar unes futures eleccions, malgrat totes les negligències generalitzades. És temps d’espera, de posar-se a disposició, d’encreuar els dits i esperar que la salut ens acompanyi. Temps per no buscar ni rèdits ni minuts de glòria enmig del problema. Ningú sap fins quant pot durar el confinament. És temerari i poc científic assegurar que hem arribat a l’equador de la pandèmia. Les estadístiques poden orientar la informació; mentrestant, el nombre real de morts diaris posa la pell de gallina. Res és comparable amb el que passa ara mateix. Ni els sis mil morts que va haver-hi a tot l’Estat l’any passat a causa de la grip.

Sovint hem estat orgullosos de la sanitat catalana, volem continuar estant-ne. No estava previst a cap protocol i encara menys pressupostat enlloc un coronavirus com el que ens afecta. S’havia d’haver previst per a tot Europa. Una Unió Europea que ha fallat. Una decepció per a tots els catalans europeistes. Ara mateix, el Brexit ha passat a un segon pla. Allò que s’espera és una acció coordinada. És difícil d’entendre, per exemple, que aquí els nens hagin d’estar confinats a casa i que els nens belgues puguin passejar. El coronavirus no té fronteres ni territoris. Encara menys s’entén que Alemanya i Holanda avisin que no seran solidaris amb els països del sud. Des del meu confinament a Barcelona veig una pancarta en un balcó veí que diu: “On és Europa?”