Keep calm
Institucions
Malgrat les conductes calamitoses de la família Windsor, Isabel II manté el prestigi. Llàstima que li costi tant jubilar-se
Un vol sentir respecte pels màxims representants de les institucions… encara que no siguin les persones que hauria triat. La gràcia en l’exercici de la representació institucional rau a guanyar-se el respecte dels que no són dels teus. En la capacitat de projectar inclusió i no confrontació. L’alcalde, el president de la República o un monarca, se la juguen en aquest terreny. Aquí ens toca viure la crisi actual en una etapa de descrèdit de les més altes institucions. Dos exemples evidents: el cas del rei Felip desentenent-se d’una part substancial de catalans en el discurs del 3 d’octubre, o el de l’actual president de la Generalitat (la nostra institució “nacional”), tan poc inclinat a recollir la sensibilitat dels no independentistes (possiblement la majoria social), tot i que el mantra inicial de la legislatura va ser el de “recosir la societat”. En els dos casos es genera desafecció de part important de la ciutadania vers la institució. L’actitud del qui està al davant pot malmetre el prestigi social de tota la institució. En les coses del sentit institucional és fàcil pensar en la reina d’Anglaterra (sovint lloat en pel·lícules i sèries televisives). La reina Isabel va rebre dues lliçons essencials de la cèlebre “reina mare”, aquella senyora tan partidària del gintònic. La primera, en la determinació de quedar-se amb el rei a Londres malgrat els constants bombardejos nazis que va patir la ciutat el 1940. L’altre, en un comentari aparentment trivial: quan la jove reina Isabel anava a prendre una mica de vi a l’hora de dinar, la mare li va tapar la copa: “Ara no, nena, que aquesta tarda has de regnar.” No importa que regnar consisteixi a no interferir en res. Si no fer res és un deure, cal executar-lo estant sobri. Malgrat les conductes calamitoses de la família Windsor, la cap de la casa reial ha mantingut el prestigi personal. Llàstima que li costi tant jubilar-se. La longevitat en el càrrec (ara ja la veiem com una anciana) la farà caure en la irrellevància total. Ara, en una monarquia com Déu mana, potser d’això es tracta.
