Viure més i comptar millor

Les rodes de premsa que el govern espanyol convoca diàriament per donar compte de la gestió de la crisi del coronavirus ens han deixat escenes preocupants. Cal remarcar, d’entrada, que la pandèmia ha superat totes les expectatives, que no hi ha sistema sanitari que sigui capaç d’afrontar-la sense entrar en tensió i que es fa extremament complicat prendre decisions encertades, encara més tenint en compte el desconeixement de la malaltia. Però, dit això, es fa difícil justificar algunes errades descomunals, començant pel fet que, si bé hom coneixia la gravetat del coronavirus des del mes de gener, no es van començar a prendre mesures fins després del 8 de març. En tot cas, les dades que dona a conèixer l’Organització Mundial de la Salut suggereixen una pregunta inquietant, que es va plantejar fa quatre dies en una roda de premsa. Com és que Espanya, amb només 47 milions d’habitants, concentra el 20% de les morts per coronavirus de tot el món? La podia haver contestat el responsable de Sanitat, un filòsof, però va fer-ho el de Ciència, un astronauta. En un primer moment, Pedro Duque es va encomanar als experts. Hem de suposar, en tot cas, que no pensava en Fernando Simón, l’epidemiòleg que va vaticinar que “si hi havia transmissió local, seria molt limitada i controlada”. Després de romandre alguns segons orbitant a la Lluna, el ministre es va atrevir a respondre a la pregunta i va dir que una de les causes era “l’alta esperança de vida de la qual gaudim”; i va assegurar que “aquestes persones que en altres països haurien mort abans perquè no disposen d’un sistema sanitari com l’espanyol, són, desgraciadament, les que estan morint ara”. El ministre no en va tenir prou amb aquesta resposta i va afegir: “No tenim cap seguretat que s’estiguin comptant les coses igual a tots els països.” El problema, doncs, no és la gestió del govern, sinó que vivim massa i que comptem millor que la resta del món. Ja podem estar més tranquils.