Senyores que van a nedar

Hi havia un grup a Facebook que em feia molta gràcia que es deia “senyores que escolten Catalunya música” i s’hi veia una senyora de certa edat, de testa platejada, ulls clucs i somriure de satisfacció. Jo crearia i em faria administradora de “senyores que van a nedar a primera hora”. Som una gran colla abans del confinament! Ens llevàvem d’hora i anàvem per feina. Ens podríeu veure fent cua als centres esportius amb piscina cinc minuts abans que obrissin. I tan bon punt obrien, corríem a canviar-nos, ens dutxàvem a peu d’aigua i ens llançàvem al nostre carrer amb una certa desesperació de ser les primeres. Nedàvem pregant que cada nouvingut que entrés es dutxés abans de posar-se a l’aigua i no triés el nostre carrer. Ens fa por xocar, que ens esgarrapin, o si és un carrer amb paret, fer-nos mal amb l’escaleta.

Jo era una d’elles, cada matí em posava la meva jaqueta de borreguet i agafava la bici per anar a la piscina. La jaqueta de borreguet no és un detall anodí, perquè la indumentària sempre parla, i en el cas de la vestimenta ciclista és d’una claredat absoluta. La meva jaqueta de borreguet volia dir que anava a la velocitat que podia; em canvi, si m’hagués posat unes malles de color verd fosforescent voldria dir que tinc molta agressivitat i demano pas, i que no podia amb mi ni la kriptonita. La qüestió, i aquesta és la raó de ser d’aquest article, és que cada dia, absolutament cada dia, mentre em cordava la meva jaqueta de borreguet, ja em preparava mentalment per a la lluita i l’estrès diari. Perquè no hi ha hagut ni un sol matí que no hagi tingut mostres d’encalçament pedalejant per la ciutat. Els cotxes se’m posaven a frec i donant gas semblava que em diguessin“deixa’m pas” o “tant de bo pogués atropellar-te”, i quan m’avançaven abaixaven la finestreta per insultar-me. No hi havia manera de fer tranquil·lament els dos quilòmetres que hi ha de casa meva a la piscina.

Què li passa pel cap a un conductor així? Comprova que no hi hagi cap guàrdia, i decideix pressionar i insultar i fins i tot tocar el clàxon per obligar que faci què? Que pari, que agafi la bicicleta i circuli per la vorera? Vol posar-me nerviosa i que caigui? Ja deixo passar quan puc, però el meu trajecte és per carrers estrets. I segona, quin tipus de ciutadà no veu que la circulació en bicicleta és bona per a l’aire de la ciutat. Hauríem de donar les gràcies cada cop que veiem una bicicleta circulant correctament, pel carrer, amb una senyora amb casc que va tan de pressa com pot cap a la piscina. No contamino gens i no espanto, se’m veu a venir d’una hora lluny, no com els patinets, que quan encara no els has vist ja els tens a sobre. Canviarem quan sortim del confinament? Per a mi poder anar amb bicicleta sense agressivitat automobilística ja seria un món nou a les set del matí. No demano més. Ah, sí, que si us plau la gent es dutxi abans de ficar-se a l’aigua. Amb això en tinc prou, amb una mica més de civisme.