Pacte de La Moncloa o postcoronavirus

Hem de confiar que en aquesta setmana de passió baixi el nombre d’infectats. Que dijous Pedro Sánchez prorrogui quinze dies l’estat d’alarma tot permetent que el sistema productiu no quedi del tot col·lapsat, i que la tensió familiar es relaxi en deixar sortir al carrer els nens sense que s’apilonin. L’última paraula la tindrà la maleïda corba i el diagnòstic tècnic. Sánchez aprofitarà l’avinentesa per plantejar un símil dels Pactes de La Moncloa de l’any 77. Un pacte que teòricament va servir per treure Espanya del forat. De fet, el que va haver-hi l’any 77 va ser un govern de concentració encapçalat per Suárez. Amb Felipe González, Carrillo, Roca, Ajuriaguerra, Camacho, Redondo, Ferrer Salat i d’altres, i fins i tot Fraga, que era reticent amb Carrillo, es van avenir a prioritzar l’economia sobre els partidismes per treure Espanya de la misèria del franquisme.

Ni Sánchez és Suárez, ni Carrillo és Iglesias, ni Torra és Roca, ni res té a veure la situació del 1977 amb l’actual. Per exemple, es fa difícil veure que Sánchez tingués el mateix tracte amb Puigdemont que en aquella època Suárez va tenir amb Tarradellas en el seu retorn per posar-se a bé amb els catalans. Res a veure. Ara, l’objectiu postpandèmia hauria de buscar l’acció global. El problema és que les repercussions socials i econòmiques són les mateixes a Barcelona que a Madrid o que a Girona, Florència... arreu del món. Les solucions només poden ser en un pacte d’unitat global. Els polítics hauran de deixar de fer de tècnics sanitaris i aquests hauran de deixar de fer política. Si vol uns Pactes de La Moncloa, Sánchez haurà de concretar-los molt aviat i deixar-se d’intervencions feixugues en un moment en què la preocupació és la salut, i llavors afrontar l’economia en la postpandèmia.