Res no serà igual?

En aquests dies de confinament i d’angúnies no paro de sentir i de llegir que quan passi la pandèmia res no serà igual. Canviaran coses, és clar. Hi haurà empreses que ja no tornaran obrir, un munt de treballadors hauran perdut la feina i a d’altres els hauran empitjorat les condicions. Probablement canviaran alguns hàbits de treball. Potser treballarem més des de casa, els que puguin. Hi ha estudis que ens adverteixen que ja no ens relacionarem igual. Distanciament social, en diuen. I en tindrem per temps. Ja no ens petonejarem ni abraçarem com a abans. Es retallaran drets fonamentals i llibertats per una suposada seguretat. Estarem més controlats. Geolocalitzats. I més canvis hi haurà. Però prendrem consciència de com n’arribem a ser de vulnerables i farem fer un tomb radical a les polítiques que ens han dut on som? Francament, no ho sé. Em temo que tan aviat com haguem paït els efectes del sotrac, o ens pensem que els hem paït, hi tornarem amb la mateixa empenta destructora de sempre. Trigarem el que ens duri la por d’oblidar les imatges de dofins nedant pels canals de Venècia –o per les platges del Maresme, tant se val– i tornarà a ser vigent la mirada crítica del comissari Brunetti emprenyat per la merda que tornarà a surar sota el pont de Rialto –o a les platges del Maresme, ja m’entenen–. No ens veig capaços d’assumir que no cal créixer sempre; d’apostar amb decisió per la recerca, la salut, l’educació i el medi ambient. De mirar més per les persones. Quantes vegades després d’un ensurt de salut, econòmic, o de qualsevol mena, ens hem dit que res no seria igual? Tenim memòria de peix, també com a societat, potser sobretot com a societat. Què va passar a partir del 2008, després que esclatés la bombolla financera, quan tothom feia crides a refundar el capitalisme salvatge? Què en quedarà dels aplaudiments de les vuit del vespre? Es traduiran en inversions a la sanitat o passaran a ser un record amable en temps d’angoixa?