Qui ha de pagar la crisi

Tots els economistes ens diuen que els costos de la crisi econòmica derivada de la crisi sanitària de la Covid-19 s’haurien d’afrontar de forma inversa a com es van afrontar les crisis financeres del 2008 en endavant.

La factura de la crisi del Covid-19 per aquest ordre s’hauria de pagar de la següent manera.

El gros principal l’hauria d’entomar el Banc Central Europeu. La solució ideal seria injectant diners a les societats europees que han hagut de fer confinament i aturada de l’activitat econòmica amb forma d’una renda bàsica universal pel coronavirus. La solució menys ideal seria que la Unió Europea emetés eurobons amb l’aval del Banc Central Europeu, o fins i tot que el Banc Central compri aquest deute.

Aquestes dues solucions són contràries a l’economia convencional, però tots els economistes de diferents colors (de Stiglitz fins a Reinhart) ens estan alertant que s’ha d’injectar aquest capital i en grans quantitats o l’economia europea i la global no en sortiran, d’aquesta, i que per això s’han d’utilitzar eines de l’economia no convencional.

Els següents a pagar les factures, són els estats. Espanya està sent molt reticent a fer deute per poder afrontar aquesta crisi. Tot i el fracàs de les institucions europees, que no estan ni creant una renda bàsica (i quan ho facin, si és que ho fan, potser arribarà tard), i que sembla molt possible que no és creïn els eurobons, els estats individualment haurien d’endeutar-se. Ja sigui per crear ells mateixos aquesta renda bàsica universal temporal, com per pagar els increments en inversió sanitària, en serveis socials i el sobreesforç que haurà de fer tot el sector públic. També han d’endeutar-se per oferir suport directe a empreses i treballadors, per oferir ajuts directes per pagar el lloguer dels habitatges a més de l’esforç que s’ha d’exigir als bancs per condonar i facilitar el pagament de les hipoteques a qui hagi perdut la feina o tingut greus pèrdues a causa de l’aturada de l’activitat.

Els darrers que haurien de pagar la crisi de la Covid-19 són els ciutadans, si s’atura la cadena de pagaments de forma general, farem que la crisi del 2008 sembli un joc de nens al costat del que podem patir. I tot i que les administracions locals i autonòmiques s’hauran d’endeutar i assumir gran part del cop, és l’Estat qui hi ha de donar cobertura, perquè les principals potes de l’estat del benestar estan en mans d’aquestes administracions de proximitat. Si són aquestes les que entomen el cop i no els estats, no ens quedarà sector públic per afrontar ni la recuperació econòmica, ni tots els problemes socials, educatius i sanitaris derivats.

Lamentablement els estats europeus estan badant, igual que en la crisi del

2008, no són conscients que tots els euros que avui no estiguin injectant a l’economia el que farà és que s’arruïnin després pagant prestacions i amb una recaptació real d’impostos ben reduïda per la caiguda greu de l’economia.