Les videoconferències

No havia fet mai tantes videoconferències com ara. Ja en feia, perquè per treballar amb gent que viu a fora és l’eina més senzilla, i estalvia temps i diners. Però ara –ves quin remei– en faig més que mai. Per feina, amb la família, amb els amics... Sigui per Skype, per Tango, Zoom, Jitsi o Hangouts. Totes, en la versió gratuïta, van igual de bé o de malament. Hi ha qui no ha entès que s’ha de parlar d’un en un, qui interromp sempre, al que li falla la connexió –jo sovint soc aquest–, qui està en un portàtil, i qui prefereix el mòbil perquè així mentre parla t’ensenya la casa com si tu hi tinguessis cap interès –boníssim, aquest vídeo a Youtube que es va fer viral d’una noia que sense adonar-se’n se’n va anar al lavabo mentre parlava amb els companys–. L’altre dia a TV3 van fer un reportatge del que es veu de fons, quan es connecten amb algú. Els primers dies tot era improvisació. Es veu que ara tothom cuida el fons de pantalla, com si fos uns decorat. Llibres a banda –tothom n’hi posa, com si se’ls hagués llegit– a poc a poc hi va apareixent de tot. I tothom hi queda retratat.